El País de les Ordes Perdudes

La Creu dels Set Braços actualment a tràmit s’afegeix a una pintoresca llista de condecoracions oficials d’escàs o nul recorregut.

És possible que uns quants lectors experimentessin l’altre dia, quan Sindicatura va admetre a tràmit la proposició de llei de protocol i cerimonial, una cosa així com un déjà-vu. A compte aquesta vegada de la sensacional Creu dels Set Braços amb què es pretén distingir en vida o a títol pòstum, recordin, persones, institucions o entitats que hagin contribuït de forma “significativa” al “benefici” del Principat d’Andorra, que n’hagin destacat en la promoció econòmica o la divulgació científica, històrica o cultural o, en fi, per fets de “marcada transcendència”, que no se sap ben bé què vol dir però no ens posarem ara llepafils.

El cas és que no es tracta ni molt menys de la primera vegada que als Molt Il·lustres se’ls acut repartir medalles en honor dels nostres benefactors. L’última, i potser la recordaran perquè molts de nosaltres ja pul·lulàvem per aquí, va ser el 2008, quan l’aleshores multiministre Juli Minoves va tenir la idea visionària, entre moltes altres, d’instituir l’efímer Orde de Carlemany. Tan efímer, que només va tenir temps de nomenar dos cavallers: José Luis Sampedro, en atenció als dos decennis, del 1986 el 2005, que va exercir com a lúdic president d’honor de la Universitat d’Estiu, o Frank Gehry, que a l’època projectava el nou Arxiu Nacional. L’escriptor espanyol va rebre la Medalla de Carlemany, el més humil del quatre graus de l’Orde; l’arquitecte canadenc, la Gran Creu, només per sota del Collar i per sobre de la Creu i, naturalment, de la Medalla. Totes dues distincions eren honorífiques, Gehry es va permetre el gest pelet desdenyós de tornar la Gran Creu quan es va cancel·lar el projecte, i quan Sampedro va morir el 2013, l’Orde es va quedar sense cavallers. Dorment, segons el vocabulari propi de l’heràldica.

Mai més no se n’ha tornat a saber res. Però és que aquest Orde liberal va tenir un precedent vuitcentista que avui rescatem de l’oblit gràcies a la biblioteca oceànica de Casi Arajol, que n’havia trobat el rastre a Histoire des Ariegeois, patracol en cinc volums publicat el 1886 per un tal H. Duclos. No va parar fins que en va localitzar el reglament, en un suculent pamflet titulat Une creation pour l’Andorre: l’Ordre de Chevalerie qui jamais vit le jour, publicat el 1998 a Madrid per Isabel Pignatelli i René Pueyo. En realitat, l’un i l’altre en són els editors, perquè el pare de la criatura és Lucien de Saint André, veguer francès entre el 1835 i el 1867, no tan longeu com Romeu, però Déu n’hi do.

Curiosament, l’Orde que proposava el bon Saint André s’assemblava molt més a la Creu dels Set Braços que no la complexa i laberíntica del 2008. Tant, que un podria sospitar que la que a principis de mes va entrar a tràmit s’hi inspira obertament. L’objectiu és quasi calcat: “L’ordre a été créé dans le but de reconnaître et recompenser les services rendues par les Andorrans et les étrangers à la Republique d’Andorra, soit par des actes personnels en faveur du dit gouvernement, soit par leur assistance directe ou indirecte dans le développement industriel et commerciel du pays”. Només té un grau, el de cavaller (com la Creu dels Set Braços, que només preveu la Medalla i no quatre com la del 2008) i, això sí, la decisió de qui rebrà tan alt honor recau en un capítol de setze membres (vuit andorrans i vuit estrangers) a les ordres del president de la “república”, és a dir, d’Andorra, i dirigit per un canceller en les qüestions ordinàries, com ara rebre i tramitar les peticions.

Convé recordar que la Creu dels Braços, com a mínim fins que es promulgui la llei i es redacti el reglament que vingui a complicar les coses, preveu un comitè molt poc concorregut (coprínceps, síndic, cap de govern i un ciutadà andorrà elegit per un període de quatre anys) i amb la mateixa vocació de simplicitat estableix que se’n concedirà tan sols una l’any. En contrapartida, excoprínceps, exsíndics i excaps de Govern la tenen garantida una vegada deixen el càrrec, així és difícil que a la Creu dels Set Braços li acabi passant com a l’Orde de 
Carlemany: la del segle XIX no va arribar ni a néixer; la del 2008 va morir com qui diu d’inanició. Candidats a la Creu n’hi ha uns quants en exercici.

Sergi Mas, en fi, va il·lustrar la Creu de Carlemany de monsieur Saint André amb l’emperador a l’anvers i les armes d’Andorra amb l’any 785 al revers, i sabem pel pamflet de Pignatelli i Pueyo que havia de penjar d’una cinta vermella bordada en verd. La Medalla dels Set Braços encara no sabem si tirarà de realisme o serà més aviat conceptual.

I arribem al final sense haver parlat, ja ho veuen, de l’Orde de la Corona Asteca, fabulosa mistificació instituïda als anys 60 per aquell vividor un tal L. Vidal Pradal de Mir, fals príncep Guillem III de Grau-Moctezuma que es va fer la barba d’or venent falsos títols nobiliaris. Diuen que fins i tot tenia ambaixada oberta entre nosaltres.