A l’Europa moderna, els Estats van consolidar el seu poder mitjançant censos, fronteres controlades i documents d’identitat, incloent-hi el passaport, que al segle XIX es va convertir en una eina de control migratori i sobirania. Després de la Primera Guerra Mundial, es va estandarditzar internacionalment sota els auspicis de la Societat de Nacions com un document que reflectia tant la identitat nacional com la relació entre l’individu i l’Estat.
Per a Andorra, un coprincipat amb història des del segle XIII, l’adopció del passaport va representar modernització i reafirmació de la seva sobirania, adaptant-se a una Europa canviant tot mantenint una identitat vinculada a tradicions culturals i relacions amb França i Espanya.
La identitat nacional andorrana es va consolidar a mesura que el Principat afrontava els reptes de la modernització al segle XX. Tot i ser petit en dimensió i població, Andorra va desenvolupar un sentit de singularitat basat en la seva història, les seves institucions polítiques i la seva neutralitat davant conflictes com la Segona Guerra Mundial. Va ser precisament en aquest context bèl·lic que el Principat va emetre el seu primer passaport oficial, el 26 de juny de 1941, a nom del síndic general d’Andorra, el Sr. Francesc Cairat Freixes, fet que va marcar un punt d’inflexió en la seva història administrativa. Aquest document representava no només una eina pràctica per a la mobilitat internacional en un moment de restriccions i tensions polítiques, sinó també un símbol de la sobirania del Principat.
Cairat, com a síndic general d’Andorra, encarnava la màxima representació de les institucions andorranes. L’emissió del passaport al seu nom subratllava l’afirmació d’Andorra com un subjecte autònom de dret internacional, fins i tot en una Europa dividida pel conflicte. Així mateix, reflectia l’inici d’un procés d’estandardització administrativa en línia amb els desenvolupaments d’altres estats europeus.
El passaport no només funcionava com a document d’identificació personal, sinó també com a mitjà per demostrar que Andorra era capaç de garantir la seguretat i la identitat dels seus ciutadans a l’estranger. En aquest sentit, el passaport es va convertir en un símbol tangible de l’existència del Principat en el sistema internacional.
Dècades després, el 15 de juliol del 1978, per ordre del síndic general, el Sr. Julià Reig Ribó, en un gest carregat de simbolisme, Andorra va expedir un passaport commemoratiu repetint el número 1, que pertanyia al passaport de Cairat, al copríncep episcopal, monsenyor Joan Martí Alanis. Aquest acte subratllava la continuïtat històrica del Principat i el reconeixement del paper del coprincipat en la preservació de la seva independència, ja que els números atorgats són únics i irrepetibles.
Joan Martí Alanis, que va ocupar el càrrec de copríncep episcopal entre el 1971 i el 2003, va ser testimoni de grans transformacions a Andorra, inclosa la promulgació de la Constitució el 1993, que va establir el Principat com a Estat sobirà, independent i democràtic. Emetre el passaport al seu nom no només honorava la seva posició institucional, sinó que també reafirmava la identitat andorrana en un moment crucial de modernització i redefinició del seu lloc al món.
El procés d’evolució administrativa del Principat queda reflectit en el fons documental de la Unitat de Passaports i Nacionalitat, transferit el 2014 a l’Arxiu Intermedi del Govern d’Andorra des del ministeri de Justícia i Interior. Aquest fons inclou 7.306 passaports emesos entre el 1941 i el 1994, oferint una mirada als canvis històrics que han marcat l’expedició d’aquests documents en funció de l’evolució de les institucions del Principat. Inicialment, la Sindicatura del Consell General de les Valls (1941-1981) tenia aquesta competència. Posteriorment, amb la creació del càrrec de cap de Govern (1982) i l’aprovació de la Constitució democràtica (1993), la responsabilitat va passar al ministeri de Justícia i Interior.
Els passaports d’aquest període estan disponibles per a consulta pública amb autorització prèvia i constitueixen una font clau per analitzar la construcció de la identitat nacional andorrana durant la segona meitat del segle XX.
El cas del passaport andorrà ofereix una finestra única per analitzar com les petites nacions, simbòlicament complexes, poden construir la seva identitat nacional i afirmar-se en un sistema internacional dominat per grans Estats. Mitjançant l’emissió dels seus primers passaports, Andorra no només va assegurar el dret de mobilitat dels seus ciutadans, sinó que també va reafirmar la seva sobirania, connectant la seva rica història amb les demandes de la modernitat.