“El patrimoni només té sentit si el ciutadà el fa seu”, adverteix De la Parte

 

Isabel de la Parte es va estrenar ahir en públic com a nova directora de Patrimoni amb una declaració de bones, molt bones intencions: “El patrimoni només té sentit si el ciutadà el fa seu, si el sent com a propi. Aquesta és la reflexió que hem d’interioritzar.” Ho va fer en la presentació d’una nova edició de les Jornades Europees de Patrimoni, que aquest any s’allarguen deu dies, del 18 al 26 de setembre, i que sota el lema Un patrimoni per a tots pretén acostar-lo al ciutadà del carrer per la via de la participació. Per això es va fer a l’estiu una crida pública a rebuscar per armaris i rebosts de casa eines, estris i objectes que normalment passen desapercebuts i d’una certa antiguitat –posem que mig segle de vida– per exposar-los durant aquests dies als aparadors dels comerços que volguessin afegir-se a tan insòlita iniciativa.

 

L’ocurrència ha sortit rodona, perquè s’han recollit dos centenars i mig d’objectes que s’exposaran a 120 botigues de totes les parròquies. Un èxit que fa bona la vocació “col·laborativa, participativa i inclusiva” que segons De la Parte (recordin, antropòloga de formació i que fins fa dos anys va dirigir l’Arxiu d’etnografia) inspirava aquesta edició de les Jornades. Per completar-ho, també s’hi han afegit les sagristies de les esglésies parroquials, que obriran excepcionalment les portes per exposar en públic les col·leccions d’art litúrgic que s’hi conserven, bàsicament, calzes, copons, reliquiaris i casulles, al costat d’obres excepcionals com el Quadre de les ànimes, de Joan Casanovas, una de les joies del nostre barroc que es custodia a Sant Esteve.

 

A part de les peces d’origen estrictament domèstic (màquines de fotografiar, d’escriure i de cosir, tocadiscos, eines del camp, llaunes de galetes, flascons de perfumeria, ràdios de petaca, paper de fumar, pipes de l’any de la picor i altres andròmines que habitualment fan més nosa que servei) hi ha artefactes tan pintorescos com una talladora de diamants, una primitivíssima rentadora, una col·lecció de barrets dels anys 20, reproduccions de l’obra andorrana de la pintora francesa Yvonne Guillamet, de qui sentiran probablement a parlar per primera vegada, i els olis de temàtica també andosina de la col·lecció d’art de Jordi Güell.

 

La major part de les peces prové de l’àmbit estrictament domèstic, i els ciutadans que les han cedit han obert generosament al públic la intimitat familiar: és el cas del mocador de bateig aportat per una nissaga encampadana, i amb el qual han passat per la pica baptismal set generacions, l’última de les quals fa tan sols unes setmanes.

 

Tot plegat lliga perfectament amb la voluntat de la nova directora de Patrimoni d’aprofitar aquest període de transició per culminar la reestructuració del departament (les àrees de Béns mobles i immobles es fusionen en una de sola sota la direcció de Cinta Pujal fins ara a l’Arxiu Nacional) repensar de forma participativa com donar resposta a les noves demandes que plantegen els ciutadans, i potenciar la divulgació, la comunicació i la col·laboració amb institucions i particulars.