El patrimoni que repica

El toc manual de campanes també ha ingressat aquesta setmana a la llista del Patrimoni immaterial. Robert Lizarte ho celebrarà dissabte.

La festa grossa va ser dimarts per celebrar l’ingrés de l’Ossa a la llista del Patrimoni immaterial de la humanitat. Era just i necessari perquè la candidatura la liderava Andorra. Però ahir també era dia de celebració a Encamp. Com a mínim, per a Robert Lizarte, un dels dos campaners que queden entre nosaltres, l’altre és el seu germà (d’ofici), Marc Mosoll. El comitè avaluador reunit a Rabat va aprovar la inclusió a la llista del toc de campana a mà, que consisteix exactament en el que diu el nom. La candidatura l’havien presentat a través del ministeri de Cultura espanyol les associacions Hispània Nostra i Campaners d’Albaida, que han mantingut el toc manual des del segle XIII, que es diu de seguida. Té cert mèrit perquè l’habitual als campanars valencians, als espanyols i als andorrans és que el toc de campana estigui automatitzat. I no, no és el mateix, sosté Lizarte: “El repic mecànic és fred, no té ànima; el manual reflecteix la forma de ser del campaner, és una forma d’expressar-se”.

El cas és que ell, com a membre que és de la confraria de campaners de Catalunya –dos centenars de friquis com ell– ha sentit com a propi el reconeixement del toc a mà de campana espanyol, que és el nom exacte de la candidatura, i dissabte s’afegirà al repic col·lectiu amb què tots els campanars espanyols que conserven el toc a mà celebraran la inclusió a la llista de la Unesco. Serà al migdia, i Lizarte s’enfilarà com els seus col·legues al campanar de Santa Eulàlia per fer-hi repicar el toc de festa, un repic alegre que es toca, diu, per Tots Sants, la Puríssima, el Nadal, Reis, per Pasqua i per la festa major.

La melodia, perquè en té, fa: “De... Canillo a Encamp, de... Canillo a Encamp”, canta Lizarte. Atenció, que a Encamp toquen a la catalana: les campanes es fan voleiar però sense arribar a donar la volta sencera. Es tracta, diu, “de portar la campana a seure, és a dir, amb la copa mirant al cel i el jou, a terra”. Dit així sembla fàcil, però pensin que es fa a força de braços –i una campana mitjaneta pot pesar 500 quilos– i s’ha de mantenir en aquesta posició durant el temps que es triga a resar un Parenostre: “Si no se’n sortia perquè no era capaç d’aguantar tot el Parenostre o la campana acabava de donar la volta, es deia que el campaner havia perdut el seny, i d’aquí ve l’expressió catalana”. Per complicar-ho una mica més, el toc de festa com déu mana es fa a dues mans i un peu. Amb la dreta es fa sonar la campana petita (a Santa Eulàlia es diu Vade retro); amb l’esquerra, la mitjana (o Bàrbara) i amb el peu, la gran (l’Eulàlia). Ara recordin que les ha de mantenir fent la vertical durant un Parenostre. I admetin que taaan fàcil no ho és.

Això serà, en fi, dissabte. I perquè quedi dit per a la posteritat, qui als anys 90 li va ensenyar a Lizarte els secrets de les campanes, el patrimoni que sona, va ser Teodor Torres Bonell, l’últim campaner d’Encamp. El penúltim, vaja.