Comanegra enrola Teresa Colom en la continuació del cicle ‘Temps obert’: els dos volums inspirats en ‘Des d’uns ulls de dona’, a la tardor.

Diu que fins que a mitjans del 2021 l’editor de Comanegra no li va fer l’encàrrec, el coneixia pràcticamet d’oïdes: el Mecanoscrit del segon origen, lectura egebera i obligatòria, i Totes les bèsties de càrrega, distopia d’estirp kafkiana (i per cert, vagament emparentada amb el Res no és real de Gálvez) que li va revelar un Pedrolo “molt més potent” del de les lectures escolars. Un any i mig després, Teresa Colom forma per dret propi part de l’univers pedrolià. I per la porta gran, perquè és una de les autores escollides per l’editorial barcelonina per completar un projecte monumental, faraònic i tan delirant com Totes les bèsties de càrrega: l’escriptor lleidatà va concebre una novel·la potencialment interminable, eterna.

Temps obert, es deia, i consistia a imaginar totes les vides possibles al protagonista, Daniel Bastida, veí del barri de Gràcia. Del carrer Banyoles, per concretar, on el 1938 va anar a caure una bomba llançada per l’aviació italiana durant la Guerra Civil espanyola. El joc consistia a anar desgranant ucronies: què hauria passat si la bomba hagués caigut a casa de la família Bastida? I si hagués caigut una mica més enllà? Pedrolo, grafòman consumat, va donar exemple escrivint les nou primeres entregues de la sèrie, en nou novel·les que eren nou possibles vides del nen Daniel segons els efectes del bombardeig. Aquests nou volums constituïen el primer llibre de la saga. Cadascun d’ells s’havia de bifurcar en dues novel·les més, amb dos futurs diferents a partir d’un incident disruptiu que passava o deixava de passar i sobre el qual l’autor construïa un futur alternatiu. I ell mateix va donar exemple amb la primera entrega, Un camí amb Eva, que es va bifurcar en Cartes a Jones Street i en Conjectures de Daniel Bastida. Pedrolo ho va deixar aquí, somiant que algun dia algú reprengués el magne projecte. I això és el que ha fet Comanegra, que ha encarregat a vuit autors que bifurquin les vuit novel·les que queden del primer llibre. Amb el benentès que de cadascuna d’aquestes bifurcacions en podrien sortir dues més. I així indefinidament. Borgià ho és, sens dubte. Però, és o no és delirant?

La segona i la tercera entrega ja han vist la llum: Núria Cadenes ha escrit dues possibles continuacions de Se’n va un estrany (La terra s’ho porta i No han donat la llum encara), i Joaquim Carbó, les de Falgueres informa (L’ascens de Daniel Bastida i La caiguda de Daniel Bastida). Borja Bagunyà farà el mateix amb el quart volum (Situació analítica), i Colom, amb el cinquè, Des d’uns ulls de dona. Es publicaran com la resta de la sèrie en un sol volum i a la tardor, i quedaran encara quatre novel·les del cicle original de Pedrolo per completar-la (Unes mans plenes de sol, L’ordenació dels maons, S’alcen veus del soterrani i Pols nova de runa vella).

Com es veu, Pedrolo li ha donat a Colom l’oportunitat de tornar a la ficció,  que ja havia assajat a La senyoreta Keaton i altres bèsties i Consciència. I donar veu a la dona de Bastida, que casualment es diu Teresa i que li ha permès explorar la condició femenina a la Barcelona de finals dels anys 60, que és quan està ambientada Des d’uns ulls de dona i on arrenquen les dues bifurcacions, a partir d’un esdeveniment que passa (i que no) i que bàsicament se centra en la manera d’afrontar un matrimoni esgotat l’esposa d’un constructor d’èxit ben relacionat amb els fàctics del tardofranquisme.

No es tractava, diu Colom, d’estrafer l’estil de Pedrolo. Tampoc que fossin una estricta continuació de la novel·la primigènia, perquè una de les (escasses) consignes de l’editor va ser precisament que es poguessin llegir de forma independent de la de Pedrolo i també entre elles. De fet, Colom no s’ha arribat a llegir tot el cicle, admet, tot i que el magne projecte de Comanegra, que ha aprofitat per reeditar l’obra de Pedrolo, pot ser una estupenda excusa per redescobrir un autor que en l’imaginari de tots els que vam estudiar als anys 70 i 80 amenaça a quedar enterrat sota el pes d’una novel·la menor com és el Mecanoscrit. I no és un retret, adverteix, “perquè quan escrius tantíssim com va fer ell, és lògic que al costat d’una obra mestra et surti una novel·la simplement correcta. Que no és poca cosa.” Ho comprovem a la tardor.