La noia més maca de la meva promoció a la facultat de Periodisme era de Teruel. Parlo dels primeríssims anys 90, abans que es comencés a parlar de l'Espanya "vacía". Però havia fet fortuna un lema per reivindicar racons de la geografia espanyola que semblaven perdut de la mà de Déu: "Teruel existe". Per mi, que tenia la Candela asseguda al costat –s'ho poden imaginar, una cosa de "mírame y no me toques"– que Teruel existia era una evidència física total, inqüestionable. I ves per on que aquest vespre m'hi ha fet pensar el Gualbert Osorio, en la meva amiga Candela, després d'un quart de segle. O més. Glups. Ha sigut quan han dit el seu nom als premis Àgora, que com cada any convocava la plataforma que reuneix una trentena d'entitats artístiques i culturals del nostre país. Una trentena, sí.

Doncs m'hi va fet pensar perquè el meu amic Gualbert és el primer periodista que rep el trofeu de Philippe Lavail. Pensin que abans que ell l'havien rebut 69 artistes, escriptors, creadors, músics, pensadors, gestors, editors, llibreters i tota mena de gent més o menys tocada per la cosa cultural. Fiins i tot un arquitecte. Tots ells, de forma merescudíssima. Però cap periodista. Ni un. El Gualbert ha trencat per fi aquest pertinaç sostre de vidre –no només en tenen les dones, veuen?– i probablement ningú millor que ell, perquè es tracta, com el va definir Noemí Rodríguez, del degà del gremi, amb una trajectòria que arrenca mig segle enrere a La Mañana, que inclou La Vanguardia, EFE, Radio Andorra, Ràdio Valira i RTVA, per no allargar-nos fins a l'extenuació, i que ha vist néixer, créixer i transformar-se l'ecosistema comunicatiu d'aquest país nostre.

El cas és que el premi Àgora per al Gualbert arriba una setmana després que Gabi Fernández s'endugés el Laurèdia a la trajectòria personal, i entre una cosa i l'altra –veuran que no m'he oblidat de la Candela– em van fer pensar que el periodisme també existeix. Per fi. Que els periodistes continuem sent gent sospitosa a qui els escriptors de veritat -que publiquen llibres i tota la pesca, no efímeres peces soltes en papers de diari– miren per sobre de l'espatlla, que continuem sent els germans pobres del gremi dels juntalletres i a més condemnats a l'extinció, sí, però que ja no som invisibles. És un començament, i reconforta que sigui gràcies a persones com el Gabi i com el Gualbert, que, diu Noemí Rodríguez, "ha sabut mirar la realitat amb una barreja d'ironia i tendresa, i que continua representant el periodisme de veritat: el que mira, escolta, contrasta i explica, el de les preguntes incòmodes i les respostes honestes".

Sabran perdonar, segur, el rampell corporativista. Però el millor de tot és que al costat del Gualbert Àgora ha premiat aquest any altres quatre personatges imprescindibles de la nostra vida cultural: el restaurador Eudald Guillamet, la historiadora i diplomàtica Elisenda Vives, el músic Oriol Vilella i la galerista i activista Pilar Cotadellas. Ara tanquin els ulls i intentin imaginar com seria el nostre panorama cultural sense aquests noms. Com ha deixat dit el president de Velles Cases, Robert Lizarte –l'entitat exercia aquesta edició la secretaria de torn d'Àgora– "ens hem de sentir ben orgullosos del que som i del que fem". És així. I n'hi ha prou a recordar l'estupenda versió que el mateix Vilella i els seus compis d'Hysteriofunk han fet de Barquets a mitja mar, la cançó petita com el títol i preciosa com poques amb què han invocat l'esperit de Maurici Bellmunt, il·lustrador, pintor, poeta, compositor i, en fi, l'au més rara que ha desfilat pel nostre firmament artístic. I el més incomprès, probablement, perquè ni ell ni la seva sensibilitat estaven fets per a aquest mon. Ell mateix va rebre el 2018 el premi Àgora,  la seva presència al palmarès honra el guardó, i ho havia de dir pel mateix sentit de la lleialtat amb què l'Oriol l'ha invocat avui a mitja cerimònia.

Pel que fa als premiats, en Cortadella es reconeix a la vegada l'activisme –va ser fundadora i primera presidenta de l'Associació de Dones (2000)– i  la gestió artística, al capdavant de la galeria Art al Set (2003); en Guillamet, una trajectòria de prestigi internacional amb dues fites ineludibles –el descobriment del camell de Kokova, als Urals, i la cúpula de la sala dels Drets humans de l'ONU, a Ginebra– i que posarà en breu el colofó amb la restauració integral de Casa de la Vall; en Vives, una llarga i fecunda carrera diplomàtica –ambaixadora al Marroc, Itàlia, EUA, Canadà, Mèxic, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia, a banda de representant permanent davant de l'ONU– i en Vilella, en fi, l'activisme incansable que l'ha dut a desfilar per una quarantena de proejctes musicals –i en citarem només tres, Hysteriofunk, Likantròpika i Madretomas–, l'Escola de Música Moderna, un segell musical (Semm Records) i dos festivals, dos, el Jambo i l'Escènic Arts: "Exactament la mena de coses que no existia a l'Andorra dels anys 90 i que volia que existissin al meu país".

Doncs amb això ja ho tindríem. Felicitats als guanyadors i recordin la meva amiga Candela: Teruel existeix, i el periodisme, també.

[Em comenta amablement el meu amic Toni, i immediatament després l'Àngels, que els premis Àgora ja havien distinguit un periodista. Una, de fet: Rosa Mari Sorribes, el 2012, i ho hauria d'haver recordat perquè jo hi era. Però el matís, en fi tot i ser significatiu, no nega la major: dos periodistes entre 69 guardonats, ara ja 74, constitueixen es miri com es miri una presència estrictament testimonial. En realitat, res que se surti del que toca: el lloc del periodista és sempre al darrere i a l'ombra, mai sota el focus. I que així continuï sent.]