El perquè de les falles: una teoria ancestral

“Emocionada. Amb la pell de gallina. Nerviosíssima. Com el dia abans d’un examen”. Així és com se sentia Rosa Maria Sabaté, la nova fallaire major, minuts abans que comencés la cerimònia que obria oficialment la Nit de Sant Joan. Som a la plaça del Consell i ja saben: es tracta de repartir entre totes les colles del país la flama del Canigó, que aquest any han anat a buscar els fallaires de Sant Julià, la parròquia amfitriona. Amb la particularitat que no han pogut pujar fins a dalt. Està prohibit, una rèmora de la Covid. “Però la flama és del Canigó”, assegura la presidenta del Centre de la Cultura Catalana, Teresa Cabanes, i no hem vingut nosaltres aquí per contradir-la.

Així que va corrent la flama que a la nit encendrà les fogueres. Desfilen els fallaires de Canillo, els d’Encamp, Ordino i la Massana, colla nova, i també els de la capital, Sant Julià i Escaldes. I comença l’espectacle. Sabaté rep la capa de fallaire de mans d’Anna Lluch i posa fil a l’agulla. Cap al ring. Amb el grandíssm honor de fer rodar la primera falla de la nit. “M’hi vaig posar el 2009, just després d’acabar la facultat. A casa sempre se n’havia parlat, el meu padrí és fill de cal Callaueta i n’havia fet rodar de petit al Puial. Així que ho dec portar a la sang. Què sento quan roda el foc? És difícil de dir, però quan rodes, més que l’escalfor del foc, sents... sents el soroll que fa, i és una sensació molt especial”.

És la mateixa experiència que explica Lluch, la predecessora de Sabaté. La laurediana és fallaire recent. S’hi va posar el 2015, com qui diu abans d’ahir –pensin que les falles es van recuperar el 1987– perquè els amics la van estirar. I s’hi va quedar enganxada. La culminació d’aquesta història d’amor va ser l’any passat, quan va ser escollida fallaire major coincidint amb els 25 anys de la colla laurediana: “Representar el meu país en les trobades internacionals que hem tingut aquest any –a Bagà, a Sant Julià de Cerdanyola– és un honor i també un orgull”. Si han vist com és una falla i com la fan rodar els fallaires, segur que s’han demanat quant pesa i com aguanten. Doncs no més de dos quilets, més lleugereta del que sembla. I el paper triga cinc minuts ben bons a consumir-se: “Es pot resistir per poc en forma que estiguis, i és com ana en bicir o nedar, una vegada n’aprens, no se t’oblida mai. Nosaltres no toquem la falla en tot l’any, i quan la vaig agafa ahir per sentir-ne el tacte, com si res”.

Ho han comprovat els tres centenars de persones que s'han congregat avui a la plaça del Consell i han vist desfilar la corrua d’autoritats que s'han atrevit a fer rodar el foc. Començant, com és tradició, per la subsíndica, Meritxell Palmitjavila, a qui Roser Suñé –avui amfitriona– ha cedit l’honor. Sorprèn, la veritat, la destresa que exhibeixen Honorables i Molt il·lustres fent rodar el foc. Amb menció especialíssima per a la subsíndica, talons inclosos, Conxita Marsol i Sílvia Riva. David Astrié i Ferran Costa s'han fet una mica els xulitos, però perquè poden, Pere López i Guillem Forné han complert, és el que toca, mentre que el cap de Govern, Josep Majoral i Valentí Closa han fet patir una mica. Però ara posint-se al seu lloc: li endossen una falla encesa a la mà, li lliguen una capa i apa. En acabar hi ha tornat Sabaté, vençuts els nervis i amb ganes renovades: piruetes a una i dues mans, roda a porta gayola i anar fent. S’ho havia mirat tot amb una mica d’enveja Èric Almeyda, fallaire menor i que es mor de ganes de fer rodar falles de foc. Serà l’any qe ve. I un vaticini: no serà l’últim Almeyda que es posa capa de fallaire, menor o major. Tota la família exerceix. I són una trentena.

Això ha sigut, en fi, a la tarda. A la nit, per fi, a rodar com no es veia des del 2019 perquè l’any passat, recordin, va ser més aviat un simulacre. Es notaven les ganes. Entre els fallaires i entre els centenars d’espectadors que s'han concentrat a l’itinerari del foc de la capital, des del Puial fins a la plaça del Poble.

Per què hipnotitza una falla? Una hipòtesi: perquè ens transporta a la rotllana ancestral de la tribu primigènia, com Ayla i el clan de l’os de les cavernes.

Només ens falta ballar, als que mirem. I és exactament el que fan els fallaires.