A Francisco Sánchez li ha sortit un competidor. De fet, ja fa dies que li havia sortit: com a mínim, des que el 2019 a Xavi Casas li va donar per deixar enrere la caricatura que havia practicat fins aleshores i explorar aquells paisatges urbans fantàstics, poblats per unes poques personetes que pul·lulaven despreocupadament en pilotes pels terrats de ciutats desolades. Mai no va quedar clar si eren els últims supervivents de l'Apocalipsi, en la línia de 12 monos, de Soy leyenda i de El planeta de los simios, o si era una rara premonició del que havia de venir poc després amb la pandèmia i el confinament, tothom tancat a casa i els carrers buits, i l'ombra d'una amenaçada invisible sobrevolant-ho tot.

Doncs bé: han passat set anys i Casals compareix a l'Espai Caldes amb el mig centenar d'obres de Inhabitabilitat inevitable, que parteix de Nus als terrats, la sèrie iniciàtica que ja li havíem vist al Museu del Còmic, però que reformula aquell feliç concepte, el porta als límits i es consagra com el Piranesi del futur, perquè aquí no són les restes ciclòpies de la Roma clàssica les que reconstrueix amb detallisme desaforat sinó el derelicte d'una societat urbana inquietantment semblant a la nostra que ha arribat, intuïm, al col·lapse definitiu. Per això ja no hi ha cap ésser humà a la vista. Cap personatge que distregui ni reclami la mirada de l'observador. Casals ha abandonat definitivament la vinyeta costumista per aventurar-se en una nova dimensió, probablement més filosòfica, com a mínim més existencial: l'escenografia grandiosa d'unes ciutats fantasmes que de vegades semblen Londres, d'altres Nova York, però també Barcelona, París i Shanghai. Res més. Ni rastre de la humanitat que les va fer possibles. I és aquí on hi ha els sorprenent ecos de l'obra de Sánchez, que explora i explota un concepte similar però des d'uns pressupostos estètics i conceptuals molt diferentss. 

En Sánchez tot és estranyesa, costa reconèixer en els seus paisatges la petja del nostre món. Casals parteix d'un urbanisme que ens resulta molt familiar, i per això mateix doblement inquietant. Pel que fa a la tècnica, Sánchez s'ha convertit en el mestre consumat del carbonet; Casals s'ha decantat pel dibuix a tinta, tot i que  al final de Inhabitabilitat inevitable s'atreveix a experimentar amb el retolador i l'oli, ja veurem si de forma passatgera o la dèria ha vingut per quedar-se. Sánchez representa la línia clara, clàssica i noucentista; Casals procedeix per acumulació –de línies, d'objectes, del que sigui– amb un horror vacui recurrent i de filiació clarament barroca.

A Casals li interessa l'arquitectura clàssica perquè respecta essencialment les nostres lleis físiques però a la vegada fabulosa per les contínues digressions que la desafien –gravetats contradictòries en els blocs de pisos que pugen i que baixen, distorsions a l'estil dels rellotges tous de Dalí, perspectives impossibles d'arrels cubistes– i una vocació orgànica que culmina en peces com Bosc-edifici, És difícil, bosc, i Bio-mimètica I i II. El resultat és sovint espectacular, sempre sorprenent, i és fàcil detectar-hi reminiscències, voluntàries o no, que van des de les escales impossibles de Escher als invents del professor Franz de Copenaghen i també a Origen, la pel·lícula de Christopher Nolan.

Aquestes són les que li posem nosaltres; l'artista, és clar, se'n veu unes altres. Per començar, les del fotògraf francès Romain Jaquet-Laquèze, que ha arribat a solucions similars però a l'altra punta del món. Ell retrata –espia– els terrats d'una gran urbs com Hong Kong. I tots dos exerceixen essencialment de voyeurs, que al final és en el que consisteix l'art: a mirar. 

Inhabitabilitat inevitable és una exposició gran en tots els sentits, que reclama una segona visita i que tindrà aviat catàleg (21 de maig). I estiguin atents, perquè Casals ha plantat la taula de treball i a partir de la setmana que ve s'hi instal·larà de forma semipermanent en una mena d'autoperformance, de manera que els visitants el podran veure dibuixar in situ. És el que havíem reclamat sempre per a Sergi Mas, tothom es pensava que era una ocurrència però ho dèiem amb total seriositat: portar-lo a Venècia a ell i el seu taller, i tenir-lo mig any allà fent anar el burí. Ara ja és massa tard. Però es poden acostar a l'Espai Caldes i contemplar com treballa Xavi Casals. Que és, com Francisco Sanchez, de l'estirp del Sergi. No en tinguin cap dubte.