El Plymouth de Meritxell, quan va ser jove

Apareix en una fotografia de Pantebre del 1953 el vehicle que va estar mig segle tancat a ca l’Espiell  i que va ser ‘rescatat’ al setembre.

Se’n recorden, segur, del sensacional automòbil d’època, un Plymouth dels anys 40, que s’havia conservat com una càpsula del temps als baixos del número 64 de l’avinguda Meritxell de la capital. L’edifici ja no hi és, però a mitjans de setembre, i abans d’enderrocar-lo, la propietat va retirar aquella relíquia que portava decennis sense veure la llum del sol, enmig d’una expectació considerable i camí d’una vida probablement millor, perquè la intenció de la propietat és restaurar-lo, diu el president de l’Associació Andorrana de Vehicles Antics, Lluís Dejuan, que va seguir l’extracció des de primeríssima línia i que va enregistrar en vídeo l’operació.

Però tot això ja ho sabíem. Si en parlem avui i aquí és perquè entre el fons documental de Francesc Pantebre (més de 2.300 negatius que el 2000 van ingressar a l’Arxiu Nacional) hi ha aparegut la sensacional fotografia d’aquí al costat. De fet, el negatiu està penjat des del gener a la galeria virtual de l’Arxiu. Com era el seu costum, Pantebre va identificar la imatge amb una breu anotació: “6 de setembre del 1953. Bateig de ca l’Espiell”. Res més.

Les fitxes del trencaclosques eren públiques i notòries, però calia relacionar-les. I això és el que han fet a quatre mans Alan Ward i el mateix Dejuan. Va ser veure la fotografia de Pantebre i confirmar que es tractava del mateix vehicle que durant mig segle va estar tancar a ca l’Espiell: un Plymouth del 1948, sosté Ward, probablement la nostra màxima autoritat en matèria de vehicles antics. Un cotxe d’origen ianqui, de caràcter familiar, que als EUA es va convertir pràcticament en un utilitari però que a l’Europa de la postguerra era un automòbil quasi de luxe: “Els cotxes americans eren més moderns, més grans i més potents, amb l’afegit del prestigi dels vencedors. Els primers anys de la postguerra els fabricants europeus es van limitar a replicar models antics, per no parlar dels models tipus Biscúter. Així que qualsevol vehicle americà despertava admiració i sorpresa”. Tanta, que a Espanya, recordin, se’ls va batejar amb el nom d’haiga, que era com els nou-rics de l’època triaven cotxe: “Me llevo el más grande que haiga...”

Però parlàvem del Plymouth de Meritxell, propietat com va deixar apuntat Pantebre de ca l’Espiell. Eren dos germans, recorda Manel Sansa, que tenien casa també al Puial i que van acabar vivint entre Andorra i Barcelona. El periodista Bru Noya, que fa quinze anys ja tenia localitzat al Plymouth de ca l’Espiell, apunta que l’edifici només va estar habitat entre el 1950 i el 1955, just l’època en què Pantebre va fer la foto, i l’expolític Ton Armengol recorda que ara fa cosa d’un decenni, en la seva etapa com a conseller de la capital, la corporació va acordar amb els nebots dels dos germans donar una mà de pintura a la façana de la casa, en plena avinguda i amb signes evidents de deixadesa: “Sempre l’he vist tancada. Em puc equivocar, però diria que ben bé des dels anys 60”.

El més curiós de tot és que el Plymouth va aparèixer sota una capa de pols més que considerable però en un estat de conservació gairebé impecable, diu Dejuan: “Li faltava alguna peça i li havien arrencat la matrícula, perquè es podia entrar pel darrere de la casa i alguna canalla s’hi havia colat. La tapisseria és la que més havia patit el pas del temps, però la mecànica i la pintura estaven en perfecte estat. Restaurar-lo hauria de ser relativament senzill, i em consta que és la voluntat de la propietat”.

No es tracta d’un model exclusiu ni raríssim. En van circular moltíssims al seu temps, adverteix Ward, sobretot als EUA, i el preu de mercat no superaria avui els 25.000 euros, un preu relativament modest per a un vehicle antic. Però el cas és que al Museu de l’Automòbil no n’hi ha cap d’igual, que constitueix per tant l’últim de la seva estirp entre nosaltres i que, caram, mirin la matrícula, la 419! No els diu res!? Cosina germana de la primera que va tenir el Fargo, matriculat el setembre del 1948 amb el 402. No ho veuen, que tot està lligat per afinitats més o menys ocultes!?  És posar-te-les a buscar, i acaben sortint. No és sensacional?