Serà indiscutiblement l’esdeveniment editorial de la temporada: la presentació en societat encara no té data, però ja els en podem avançar els detalls. Parlem, és clar, de l’edició del Politar Andorrà impulsada pel Consell General amb motiu del 250è aniversari de l’obra magna de l’escaldenc Antoni Puig -efemèride que va tenir lloc el 2013, però no ens posarem ara llepafils- i que ve a cobrir un buit considerable, per no dir monumental: l’última edició del patracol -a càrrec de Lídia Armengol, Manuel Mas i Antoni Morell: de fet, era la primera vegada que es publicava-, es remunta al 1983 i també la va patrocinar el Consell.

Tres decennis després era naturalment un títol introbable, així que el nou Politar arriba en bona hora i amb millor motiu. Amb una substancial diferència: l’edició del 1983 era una transcripció del Politar conservat a la biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona, una còpia que data del 1869. Per algun motiu, Morell i companyia la van preferir al manuscrit que des de “sempre” s’ha conservat a l’Arxiu de les Set Claus -segons Ignasi Baiges, catedràtic de Ciències historiogràfiques de la Universitat de Barcelona que s’ha cuidat de la nova edició i que firma el suculent estudi introductori d’on procedeix la informació aquí ressenyada. Un manuscrit, el de les Set Claus, que Baiges considera l’original del Politar “que l’autor presumiblement va lliurar al Conselll General”. El Politar de veritat, que Puig va escriure entre el 1759 i el 1764 i que fins ara només havien vist uns pocs privilegiats.

Val a dir que la cosa es complica perquè al costat de l’original i de la còpia barcelonina existeixen un esborrany -per a ús del mateix Puig, que es considerava perdut fins que va ser localitzat a París el 1975, i adquirit l’any següent per l’Arxiu Nacional- i dues còpies més: una de datada entre el 1878 i el 1880 i conservada al ministeri de Justícia francès, i una altra també de la segona meitat del segle XIX dipositada als arxius departamentals dels Pirineus Orientals a Perpinyà. I no s’ha acabat aquí la cosa: Baiges parla també d’un “resum” del Politar que Puig li va compondre ni més ni menys que a Don Francisco de Zamora -l’amic de Villaró: no s’ho perdin, perquè té un cert paper a la trama de La Bíblia andorrana. La llàstima és que sembla que s’ha perdut. El resum, volem dir.

El joc de les diferències

La feina detectivesca en què s’ha embarcat Baiges no s’acaba aquí, perquè al llarg d’una vintena de pàgines procedeix a radiografiar el Politar des de totes les perspectives, buscant-li les diferències amb el Manual Digest de Fiter i Rossell -que d’altra banda, Puig copia com és sabut íntegrament, i no se n’amaga, sinó al contrari- i mirant d’escatir si es va tractar d’una iniciativa particular o d’un encàrrec del Consell per “preservar millor l’original del Digest i disposar així de diverses còpies per a ús quotidià del Consell”, diu. Amb la boca petita es decanta finalment per aquesta última opció, i especula que el magteix Puig devia compilar a la vegada altres exemplars avui en parador desconegut... però que podrien aparèixer un dia, com va passar el 1975 amb l’esborrany. Així que ja ens imaginem a més d’un i de dos dels nostres campions de la bibliofília pàtria esmolant les eines.

Pel que fa al joc de les diferències, el trencaclosques és també sensacional: a banda del dibuix de l’escut -que Fiter i Rossell només descriu en críptics termes heràldics- i d’incloure les cites d’autoritats -i n’hi ha una pìla: deu pàgines ben farcides- al mateix text i no en notes marginals com si es tractés de glosses -això és el que fa el Digest- Baiges apunta les aportacions originals del nostre prevere: una d’estrctament formal, la redistribució dels capítols, que passen dels sis del Digest als vuit del Politar, pel senzill expedient de dilvidir el cinquè en dos. I això que Puig va encabir en les 438 pàgines de la seva obra les 536 de la de Fiter i Rossell.

El gruix de les diferències es concentra els capítols 7 i 8: el primer, diu Baiges, afegeix els “privilegis, franqueses i llibertats de les Valls d’Andorra”. Tampoc l’hem de considerar una aportació estrictament original perquè la llista l’extreu d’una obreta prèvia del bisbe Catalán; al capítol 8, el de les màximes, introdueix ara sí de collita pròpia una sèrie d’instruccions als batlles, diu de nou Baiges, i transcriu per arrodonir-lo un grapat de documents conservats a l’arxiu del Consell absents al Digest: assenyaladament, el Primer Pareatge i la butlla del papa Martí IV al comte de Foix.

Tot plegat, en fi, erigeix en opinó de Baiges el Politar en “la millor aportació de la produccio historiogràfica andorra del segle XVIII”. Juntament amb el Manual Digest, és clar, que -ja que n’hem parlat tant- va ser escrit el 1748 i que no es va publicar per primera vegada fins al 1987, en edició també del Consell i també avui introbable. Doncs també del Manual Digest és possible, molt possible que el Consell en faci una nova edició ben aviat. Però aquesta és una altra història.