Semblava difícilment superable l’aparició gairebé màgica del llibre IV de les actes del Consell,  amb les actes datades entre el 1743 i el 1864, que ara fa un any van ingressar a Casa de la Vall després de quasi un segle als llimbs. Doncs ha tornat a passar. Resulta que Jordi Alcobé, aquí amb el barret de bibliòfil i col·leccionista, era l’afortunat posseïdor del Manual 1797, una presumpta còpia del Digest de la qual es va parlar molt de passada el 2018, arran de l’edició definitiva de l’obra magna de Fiter i Rossell, però que ni Abert Villaró havia arribat a veure. Se’n coneixia només la referència que en dona un altre Fiter, Ignasi, en un opuscle del 1874, Historia y Novena de Nostra Senyora de Meritxell, i es deia que estava en possessió d’un col·leccionista anònim. Res més.

Doncs bé: era cert, i el col·leccionista sabem avui que era Jordi Alcobé. Li va arribar a les mans el 2008 i de carambola, com ell mateix admet, quan un veí de tota la vida, el Pere Torres de cal Regí de Prats –casa per cert mil·lenària– es va topar en una reforma domèstica el volum en un bagul del cap de casa. El títol no deixava lloc a dubtes: Manual Digest de les Valls d’Andorra. O sí que en deixava, perquè en realitat és una còpia tardana, composta entre el 1797 i el 1800, no del Manual Digest, sinó del Politar Andorrà, una altra obra magna del nostre prolífic segle XVIII, en aquesta ocasió d’Antoni Puig, prevere de les Escaldes. Una còpia sortida de la mateixa mà del bon prevere però manuscrita 33 anys després que l’original.

Per resumir: Alcobé va adquirir aquell tresor, un patracol de 676 pàgines, hi ha conviscut durant setze anys i ahir va consumar la donació que es portava gestant des que el juliol del 2024 el va dipositar a Casa de la Vall: “Ho he rumiat molt, és un pas que he trigat molt a fer però que no m’ha costat gens perquè estava convençut que és patrimoni de tots i que havia de tornar al Consell General, a casa seva, d’on va sortir ara fa 228 anys”.

Una història rodona i, com diu ell mateix, amb final feliç, perquè el Consell General –Carles Ensenyat i Sandra Codina estaven ahir lògicament exultants, com vols estar si vius un miracle com aquest per segona vegada en un any– s’ha compromès a restaurar el volum, molt deteriorat, i a digitalitzar-lo, i el cedirà d’aquí a tres mesos, quan conclogui aquesta primera fase,  a l’Arxiu Nacional, que al seu torn el penjarà a la web institucional perquè quedi a l’abast de ciutadans, investigadors i diletants.

Precisament aquestes van ser les condicions que Alcobé va posar a la cessió, juntament amb una edició comentada del volum que el Consell ha encarregat a Francesc Rodríguez. L’historiador ja ha posat fil a l’agulla i ahir mateix en va avançar les primeres conclusions: la més sorprenent de totes, com ja s’ha dit, que malgrat el títol no es tracta d’una còpia del Manual Digest, sinó del Politar. El motiu del títol i de la còpia són dos dels enigmes que tractarà de respondre els pròxims mesos, així com per què va acabar espetegant a cal Regí de Prats. I per concretar més: es tracta d'una còpia del Politar, sí, però no del Politar institucional, el que tota la vida –des que Puig el va concloure el 1764– s’ha conservat a l’Armari de les Sis Claus (avui, Set), sinó de l’esborrany que el prevere tenia per a ús propi, adquirit el 1975 a París i que des d’aleshores es conserva a l’Arxiu.

Una còpia “crepuscular”, diu l'historiador, perquè Puig té ja 76 anys “i es nota en la lletra tremolosa”, i que incorpora novetats significatives. La més vistosa, la proliferació d’il·lustracions: al Politar original només hi ha l’escut d’Andorra; en el del 1797 –en realitat el va concloure el 1800– n’hi ha a més una de Santa Maria d’Urgell, una altra de la Mare de Déu de Meritxell i un mapa d’Andorra, el primer -per cert- que indica les coordenades geogràfiques.

Per dir-ho clarament: una altra mina historiogràfica. D’aquí a tres mesos la tindrem a un clic de distància. La boca aigua, oi?