Se li omple la motxilla a la ministra Gelabert: tres mesos enrere va ser l’ampliació del tram de la carretera general 3 entre la Cortinada i el Serrat, tres carrils i quinze metres d’amplada, que convertirà l’església de Sant Martí en una formidable illa romànica envoltada d’asfalt i que va aixecar suspicàcies entre els experts. I ara és el pont de la Margineda, construït entre els segles XIV i XV —és el més pròxim a un pont romànic que tenim per aquí dalt, a banda de ser el més alt (9,2 metres) i el més llarg (33)—, declarat bé d’interès cultural el 2003 i que té el raríssim privilegi de disposar d’un entorn de protecció que delimita estrictament —i citem literalment el decret, que data del gener del 2009— “els criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre el pont i sobre el seu entorn”.

A mitjans de gener van començar els moviments de terres del que serà una nova estació de servei de Repsol: l’estructura metàl·lica ja s’aixeca a l’altre costat de la carretera, en uns terrenys de Casa Molines, i s’afegeix a la mola de l’estació de FEDA que des de mitjans dels anys 90 acompanya el pont. Segons fonts coneixedores del cas, el ministeri de Cultura va rebre el projecte a l’agost, i l’ha acabat autoritzant, com és preceptiu per a qualsevol nova construcció en l’anomenada zona 2 o sensible d’un BIC. Caldrà veure si hi va introduir modificacions, quines, i amb quins arguments. Però els experts consultats coincidien ahir a qualificar el nou veí del pont amb termes que es movien entre la “sorpresa”, el “despropòsit” i l’“aberració”.

L’argument que esgrimeixen és que la futura benzinera s’aixeca precisament en la zona sensible del monument, una àrea que curiosament exclou l’estació de FEDA, construïda a mitjans dels anys 90 i per tant un decenni anterior a l’entorn de protecció. Aquesta zona sensible constitueix segons el decret d’aprovació de l’entorn “el teló de fons, que guarda una relació visual molt propera al pont, quan hom mira cap al monument i quan hom mira des del monument”. Un espai que, a més, “ha de conservar la vegetació dominant eixida de la història del lloc i de la seva ocupació humana”. S’hi pot construir, sí, sempre que el POUP ho autoritzi, però amb uns criteris arquitectònics i urbanístics taxadíssims: d’entrada, les noves edificacions, diu el decret, “s’han d’integrar al més discretament possible en el paisatge existent”. Un criteri, aquest de la “discreció”, que tot i la subjectivitat que incorpora els experts coincideixen a qüestionar en aquest cas. També se sorprenen que el decret exclogui expressament d’aquesta zona sensible les instal·lacions temporals “tipus circ, càmping i caravàning”, i en canvi el ministeri hagi autoritzat una estructura “definitiva” i d’un impacte tan “brutal” com ho és la benzinera.

Pel que fa a la volumetria, el decret adverteix explícitament que qualsevol nova construcció ha de tenir en compte l’impacte, “en particular les visuals més rellevants que hom té des del pont”. I el sentit comú, diuen els nostres experts, indica que la futura benzinera s’aixeca precisament en una d’aquestes visuals “més rellevants”. Altres criteris com ara l’alçada —limitada a planta baixa més dos pisos—, la coberta a dos vessants i l’exclusió de les cobertes amb terrassa perquè són “incompatibles amb el caràcter de la zona”, el cobriment amb llosa natural o “altres materials foscos”, els paraments amb pedra d’ús local i la integració dels acabats “de manera discreta dins del paisatge existent i d’acord amb els caràcters dominants de la zona” no es poden valorar, adverteixen, sense haver vist el projecte. I podria ser, admeten, que quan estigui acabada la futura estació sigui una estructura similar al que el decret anomena “arquitectura vernacular”. Però seria la primera benzinera del país construïda amb aquests criteris, adverteixen. A més, es demanen per com s’integrarà en el paisatge la il·luminació i senyalització que acompanyen un patracol d’aquestes característiques.

La conclusió de tot plegat no pot ser més desoladora: l’estació de servei “no respecta els criteris de l’entorn aprovat”; el ministeri, coincideixen, hauria d’haver denegat el projecte i proposat de traslladar-lo a la zona 3 o d’influència —aproximament, des de la meitat de la recta de la Margineda cap a la capital—, i més si es té en compte no només la proximitat de dues estacions més, sinó també la superfície de sòl disponible a la zona. El que ha passat, conclouen, és que l’administració ha interpretat “una altra vegada” els criteris i les restriccions establertes a l’entorn “a favor de l’interès particular i no de l’interès general, que en aquest cas és la protecció d’un monument”. I sorgeix la sospita legítima -això ja no ho diuen els experts- que el pont de la Margineda fa nosa. Que n'hi ha a qui ja els estaria bé que se l'hagués endut l'aiguat del 1982, com el d'Aixovall.