Si els va agradar La seca, la meca i les Valls d’Andorra -ho han de recordar: l’’últim i sensacional disc del Pont d’Arcalís, amb una desena de xotis, valsos i pasdobles andorrans del Vuit-Cents- els ha tocat la grossa: l’esbart Laurèdia recupera dissabte al Claror Pujant des d’Arsèguel, baixant de la Seu, Sant Julià de Lòria i allà ens trobarem, l’espectacle de nom llarguíssim que s’havia d’haver estrenat el juliol, dintre del cartell dels Vespres d’Estiu lauredians, i que es va acabar suspenent a causa del reglamentari mal temps. Diu Anna Mangot, que ha dissenyat el vestuari que lluiran el cos de dansa, els juvenils i els bastoners de l’esbart -en total, mig centenar de ballarins- que la culpa d’aquell ruixat la va tenir un dels temes que integren l’espectacle, titulat precisament Pregària per fer ploure, que és l’única estrena absoluta de Pujant des d’Arsèguel i que la penya del Pont d’Arcalís es va passar tota la tarda potinejant a les proves de so. I al final, és clar, va ploure.

Per si de cas, la cita de dissabte és al Claror. Una vetllada com n’hi ha hagut poques en el mig segle llarg de vida de l’esbart perquè els dansaires del Laurèdia ballaran amb la música en directe del Pont d’Arcalís. A Pregària per fer ploure l’acompanyaran ujna desena de temes amb instrumentació del grup de Titop Peláez i companyia -Artur Blasco, ja ho saben, es va retirar ara fa dos cursos- i coreografies de Jaume Torra, que des del 2007 dirigeix l’esbart. L’objectiu, deia ahir el mateix Torra, era reunir en un mateix programa els dos espectacles creats els últims anys amb la complicitat del Pont d’Arcalís: Danses del temps que no torna i El Porrer de sant Julià de Lòria. L’un i l’altre es troben en l’origen de La seca, la meca i les Valls d’Andorra, amb joietes com La sota de bastos, Les noies de moral distreta, La perdiueta i Els músics de Puigcerdà. Cos de dansa, juvenils i bastoners s’aniran alternant a l’escenari, amb dos interludis estrictament musicals: El Peirot d’Andorra -ja saben, una mena de remake de les cèlebres cançonetes satíriques que corrien el segle XVIII per les terres pirinenques, amb lletra d’Albert Villaró adaptada als nostres temps de túnels i rotondes- i la primera adaptació al català de l’Andorra de Pete Seeger, retitulada Jo vull anar a Andorra i de nou amb la intervenció de Villaró com a lletrista.

Perquè no hi falti de res, Pujant des d’Arsèguel tindrà també el seu costat solidari, i l’euro que costarà excepcionalment l’entrada es destinarà a la Marató de TV3. Torra no ocultava ahir, en fi, la satisfacció per la nova criatgura de l’esbart, pel “luxe” -deia- “que suposa actuar amb música en directe, i pel fet de comptar a més amb el grup de referència de la música tradicional pirinenca”. El director del Laurèdia agurava a més que Pujant des d’Arsèguel, a banda d’un espectacle “fàcilment exportable”, pot ajudar a guanyar adeptes per a la causa de la dansa tradicional: “M’agradaria que vinguessin especialment tots aquells que encara pensen que això nostre és un gènere avorrit, que els que la practiquem som uns nyonyos: hi trobaran una altra visió de la dansa tradicional, allunyada de tòpics i prejudicis i amb un vernís contemporani”. Si ho volen comprovar, ja ho saben: dissabte, al Claror.