El ‘porter’ de Sant Joan de Caselles

No passa cada dia, exhumar una tomba medieval i que t’hi apareguin peces de l’aixovar funerari. S’entén que els arqueòlegs de Patrimoni, Abel Fortó i Sara Ubach, estiguin exultants. De fet, als annals de l’arqueologia andosina hi ha tan sols dos precedents: un, a la mateixa necròpolis de Sant Joan de Caselles, la més extensa del país. Entre les restes dels 240 individus exhumats a la campanya del 1988 hi van aparèixer les d’un notable local, molt probablement un prevere, que havia estat enterrat amb un calze de peltre, element òbviament litúrgic. L’altre, també a Canillo, però a Sant Serni, el 2010. En aquella ocasió un dels inquilins de la sagrera de l’interior del temple el van inhumar amb la patena, el recipient on es dipositen les hòsties consagrades abans de la comunió i que normalment fa joc amb el calze. I res més.
 

Cap altre dels enterraments medievals excavats fins ara havia conservat altres elements de l’aixovar, i molt menys civils. I això és exactament el que ha deparat el seguiment de les obres de la nova il·luminació de Sant Joan de Caselles, que va obligar a obrir rases a l’entorn del monument i on, per a sorpresa de tothom, començant per Fortó i Ubach, va saltar la sorpresa. I grossa, perquè just al peu de les escales del temple es va localitzar un enterrament excepcional. En primer lloc, perquè a diferència dels altres deu individus exhumats durant aquesta campanya, exhumats de forma molt fragmentària, aquest estava gairebé sencer, diu Fortó.
 

Això sol ja prometia. Però és que a més, al dit anular de la mà dreta conservava un sensacional anell de bronze amb decoració superior que l’arqueòleg espera desxifrar quan es netegi la peça. No va ser l’única ni probablement la major sorpresa, perquè a sota de l’esquelet hi va aparèixer una clau de dimensions considerables. Val que falta el reglamentari estudi antropològic que en permeti determinar amb certesa el sexe i probablement l’edat, però Fortó especula amb un alt grau de convicció que ens torbem davant les restes d’un altre notable, molt probablement un prevere, que va ser inhumat en un lloc d’honor, del temple, al peu de les escales, amb els símbols del seu poder, l’anell i les claus de Sant Joan de Caselles.
 

Són de moment especulacions, que Fortó fonamenta en un esquelet robust, i per tant probablement masculí, i una dentició especialment desgastada, que podria indicar una edat madura, tot i que a les societats preindustrial el desgast de les peces dentals no sempre és indici vàlid de l’edat de l’individu, adverteix, i que l’antropòloga Maria Rosa Aran, que ha consagrat a la necròpoli la tesi doctoral, conclou que els canillencs baixmedievals, homes i també dones, gastaven un esquelet especialment robust.
 

Però ara no ens posarem llepafils. El porter de Sant Joan de Caselles és la cirereta d’aquesta inesperada campanya arqueològica, que va començar, ja s’ha dit, com un rutinari seguiment de les obres d’il·luminació del temple i que s’ha convertit en una de les més fructíferes dels últims temps. Quantitativament, conclou, no afegeix gaires novetats al que va aportar la intervenció del 1988: una desena més d’individus són poca cosa davant dels 240 que es van exhumar aleshores. Però qualitativament és molt significatiu perquè com ja hem vist els aixovars funeraris medievals es poden comptar amb els dits d’una mà, i resulta que dos dels tres que s’han documentat fins ara es troben a la necròpoli de Sant Joan de Caselles, que probablement donava servei –torna a especular Fortó– al desaparegut quart de Caselles i als pobles d’aquí en endavant, des del Vilar fins a les Bordes, passant per l’Aldosa, els Plans, Ransol, el Tarter i Soldeu.

 

La intervenció també ha permès ajustar la datació arquitectònica de l’església, amb dues hipòtesis que cada vegada guanyen més pes: la primera, que l’absis és un afegit del XIV, quan es va aixecar per substituir l’original, probablement ensorrat junt amb un fragment del mur sud. En aquest mateix moment es va aixecar el sostre de la nau fins a l’altura  actual, i corresponen per tant a aquesta època tant les bigues decorades i els espectaculars encavallaments que les sustenten com la decoració mural de l’arc triomfal i del mur nord, en forma de carreus que molt probablement cobrien tots els murs i que avui només es conserven parcialment. L’altra hipòtesi és que l’església romànica original tenia un porxo propi, que no és l’actual, del XVII o del XVIII, sinó que es trobava just a sota del campanar. Donava, especula Fortó, a la porteta per la qual avui s’accedeix al campanar, que és segons aquesta interpretació un element afegit probablement als segles XIII o XIV.