S’havia colat a la final de Figurativas 25, que convoca el Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona (MEAM, per als amics). Poca broma, perquè només hi havien accedit vint entre els més de dos mil artistes que s’hi van presentar. Pensin que el guanyador s’enduia una bossa de 20.000 euros, que et pot arreglar el curs. En fi, que era un dels vint. El veredicte era divendres a la tarda, i al MEAM que se n’hi va anar. Però no va poder ser. Es va haver de conformar amb una Menció especial al millor dibuix per Una realitat a part, que resumeix, concentrat, el món oníric que el meu amic Francisco ha anat desplegant al llarg dels últims decennis: un paisatge postapocalíptic poblat de muntanyes escarpades i inhòspites, monòlits de vagues reminiscències stanleukurbickianes, escales que no duen enlloc, carreteres impossibles i megaedificis en diferents fases de col·lapse. Una barreja de Nazca, 12 monos, El planeta de los simios i Prometheus, sense una ànima a la vista i amb dues preguntes sobre la taula: qui va aixecar aquell món? Per què es va extingir?

Doncs Menció especial al millor dibuix. Medalla de xocolata, feia ahir broma. “Sembla que m’hi he especialitzat”. Ho diu perquè el 2021 ja es va quedar a un pas de la glòria a l’Art & Sport, convocat pel Comitè Olímpic Internacional amb ocasió dels Jocs de Londres. Sánchez hi concorria amb Excel·lència i hi va quedar quart, que no està gens malament, punyeta, però fora dels premis en metàl·lic i, encara millor, del bitllet que li obria les portes del Museu Olímpic de Lausana, on s’exposa la col·lecció del COI.

Però no és ben veritat que sigui el Poulidor del carbonet, perquè el Francisco ha tastat la glòria. No una, sinó tres vegades: al seu currículum lluu dos primers premis, a l’Ynglada-Guillot i al Penagos, i una medalla al BMW. No està malament. Ahir ja havia tingut temps de digerir la notícia i començava a valorar com cal la Menció d’honor: “Una vegada arribes a la final, que és l’autènticament difícil, és natural pensar que tot és possible, que per què no. I quedar-te a un pam de la glòria –i dels 20.000 euros que es va endur el guanyador, el gadità Eduardo Millán, amb Autoretrato en el estudio– sap una mica de greu, no et diré que no. Però és evident que tots els finalistes eren pintors de primera fila i que la decisió va dependre de detalls. Puc estar ben orgullós d’haver arribat tan lluny”. I més, diu, amb un carbonet: mai en les dotze edicions anteriors havia guanyat un dibuix, i aquesta no ha sigut l’excepció, “tot i que jo no crec que faci dibuix, sinó pintura amb carbonet”. Recordin que el MEAM és l’únic museu de tot Europa consagrat a la pintura figurativa, i que entre els membres del jurat hi havia Antonio López, el gran tòtem de l’hiperrealisme espanyol.

I ara, què? “Continuar treballant”, diu, perquè “una de les coses que he après al llarg de la meva carrera és que has de creure en el que fas, i no desviar-te’n per motius espuris. El que fas t’ha de sortir de dintre”. I això és el que ha fet sempre el meu amic Francisco amb els pals de telèfon, els mars venecians i les restes de civilitzacions desaparegudes, i que l’ha convertit en el pintor de l’estranyesa, de la soledat i el desassossec còsmic.