Sergi Mas, Juanita Punsola i Maria Reig estrenen els guardons que reconeixen el compromís amb el patrimoni.

Uns premis que duen el nom de Pere Canturri només poden ser una festa de la cultura, una trobada entre amics, una celebració de l’andorranitat en el millor sentit de la paraula. I això és el que Velles Cases s’ha tret aquest curs de la màniga amb un guardó que pretén reconèixer el compromís personal i sovint silenciós, lluny dels focus, d’institucions privades i especialment particulars que han dedicat especial atenció a la protecció, conservació i difusió del patrimoni.

Doncs bé, els premis Pere Canturri, que tindran periodicitat biennal, els van estrenar Sergi Mas, Juanita Punsola i Maria  Reig, en un acte que va tenir lloc ahir al vespre a La Llacuna i que va tenir molt d’emotiu perquè va servir, en primer lloc, per evocar la figura proteica de Canturri: qualsevol que hagi tingut mai el temps, les ganes i la curiositat de furgar en la cosa artística o patrimonial d’aquest país nostre sap per experiència que allà sota, per poc que grati, sempre hi apareix un llibre, una monografia, un article, una observació, una referència pionera a un home que, com va remarcar el seu fill Miquel, “ens va inculcar a tots el que el vam conèixer l’amor per Andorra, va ser un lluitador de vegades incomprès, com quan anava a buscar pedres i relíquies i li deien el Peret dels Ossos, nom del qual mai no es va sentir orgullós”.

La vídua de Canturri, Rosita Campos, va rebre també un trofeu –un bust de Canturri recolzat sobre el roc de les Bruixes, una de les grans descobertes arqueològiques que porten per sempre la seva firma, dissenyat per l’escultora Íngrid Forell– i Velles Cases va tenir la sensacional ocurrència de projectar Andorra, 1959-1962, una pel·lícula enregistrada per Guy Chaumont rares vegades vista, de la qual tornarem a parlar un dia i a la qual el mateix Pere Canturri va posar veu.

Pel que fa als guardonats, començarem, per una qüestió de veterania, per Sergi Mas, que va rebre el guardó en la modalitat de béns mobles. Més que a una obra o conjunt d’obres, a una trajectòria, per no dir a tota una vida consagrada a preservar la nostra identitat. Gravador, escultor, ceramista, il·lustrador, cartellista, exlibirista, etnòleg col·leccionista i també escriptor, no va assistir a l’acte però va enviar unes breus i caloroses paraules, va descriure Canturri com l’“apòstol de la cultura andorrana” i va enviar un missatge a la ministra de Cultura (absent per cert ahir cal suposar que pel tancament de llistes). “Espero que la meva col·lecció d’estris domèstics acabi un dia exposada en un museu etnològic”. Ja veurem, Sergi.

El Pere Canturri a la conservació del patrimoni immoble va ser per a Maria Reig, ideòloga de la restauració exemplar de cal Pal, convertida avui en santuari i gran difusora de la identitat andosina, que va fer una mena d’acte de contrició col·lectiva: “Vaig néixer el 1951, quan Andorra començava el canvi que ens ha dut fins aquí. El progrés estava associat a la destrucció. Es considerava normal ensorrar per aixecar una Andorra diferent. Amb cal Pal ens vam posar el repte de restaurar-la sense comprometre’n l’essència. Es pot rehabilitar sense destruir. Convido tothom a reflexionar-hi”.

Hi va haver premi especial, i sorpresa, per a Juanita Punsola, de cal Valentí de la Mosquera, la neta del Valentí, el de la cabana del Pas, la primera que s’hi va aixecar. El guardó va ser, però, per la devoció, la fidelitat i el respecte amb què ha conservat la borda i l’era familiar als Cortals, en un exemple formidable que no és tant qüestió de mitjans, sinó de voluntat.

Velles Cases, en fi, celebrarà l’any que ve el 40è aniversari. I ho farà amb la renovada energia que la nova junta que presideix Robert Lizarte li ha insuflat a l’entitat després de l’etapa guerrillera de Claude Benet, que se’n va fer càrrec durant la llarga travessia de desert, en va assegurar la continuïtat i que, cal dir-ho, hauria d’haver tingut ahir algun paper en aquests premis que porten el noble nom de Pere Canturri.