La llista de nominacions publicada al febrer va servir per a despistar al col·lectiu de crítics de cinema i al públic en general. Tot i les seves setze nominacions, Los pecadores va obtenir quatre premis (Banda sonora, fotografia, guió original i actor principal per a Michael B Jordan), tots d’una gran importància a l’hora d’endevinar per on aniria la gala. Però com que a l’hora de veure les nominacions es torna boig, poca gent li donava opcions a les tretze candidatures de Una batalla tras otra. La gent que opina d’això, però, al setembre de 2025 ja augurava el que passaria: Una batlla tras otra va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula i 5 premis més (Guió adaptat, Muntatge, actor de repartiment per a un absent Sean Penn, direcció de càsting i direcció per a Paul Thomas Anderson).

Una batalla tras otra és un film d’aquells que, al final i amb perdó) et fa moure el cul de la butaca, pel seu metratge: més de dues hores i quaranta minuts. Tot i això, la pel·lícula és trepidant i amb acció. A més compta amb un elenc on apareixen Leonardo Di Caprio, Benicio del Toro i Sean Penn. Potser aquest és el motiu pel que fa el film guanyés la direcció de càsting. Aquest premi es va convertir més en un reconeixement a les figures consagrades que no una veritable recompensa al càsting de Los pecadores, amb un treball que no sols hauria d’haver valgut l’estatueta, sinó que hauria de servir de model per a escollir actrius i actors menys coneguts i amb menys experiència que el del film de Paul Thomas Anderson. 

Es podria dir que Anderson, nord-americà de 55 anys, estava buscant l’Oscar des de fa 28 anys, quan va ser nominat pel guió original de Boogie Nights. Comptant aquesta i les d’enguany, ha estat nominat tres vegades a guió adaptat, tres a guió original, quatre a direcció i a quatre com a productor. Ja li tocava, no és així? De Mr. Anderson us sonaran, sobretot, El hilo invisible, Pozos de ambición i Magnolia. Anderson cuida molt l’estètica, és un guionista excepcional i un bon director, però si voleu fer-vos una bona migdiada després d’un arròs de muntanya, poseu-vos les tres hores de Magnolia. És més efectiu que una etapa de la primera setmana del Tour de França. El hilo invisible podria servir, però el fet que actuï el gran Daniel Day-Lewis ja et manté despert.

De la gala en sí, en destacaria la presentació i desenvolupament de Connor O’Brien. L’Acadèmia ha fet bé, per segon any consecutiu, d’apostar per l’humor i no per comentaris que de tan grollers fan canviar de dial. Tot i que un pel histriònic, va saber on situar els acudits jugant amb la platea i una miqueta amb l’actualitat. Amb l’actualitat s’hi va ficar Javier Bardem i es va quedar sol. Home, jo també vaig en contra de la guerra i vull una Palestina lliure, però no sé fins a quin punt em faria el milhomes en un auditori amb la gran majoria de personalitats jueves que són qui han fet amb els seus dòlars que la indústria cinematogràfica dels EUA sigui de les més prolíferes i més productives.

I ara ja fins a l’any que ve. Per cert, el 2029 Disney li passa els drets d’emissió de la gala a YouTube. No patiu, algú els comprarà els drets per a televisió perquè pugueu estar quatre hores davant la tele i de matinada. Per a no perdre-us el que, any rere any, és més del mateix.