Som al 23 d'abril del 1904 i Jacint Rossell Maestre, el segon Cintet de la nissaga, anota als llibres de comptabilitat les últimes adquisicions de la casa: un paquet d'accions de la Compagnie Royale Asturienne des Mines, dedicada a l'explotació del carbó d'Astúries i del zinc i el plom de Guipúscoa; un altre de la Government Gold Mining Areas Limited, propietària de la mina d'or de Modderfontein, a l'Àfrica del Sud, i un tercer de la Westrand Consolidated Mines, una altra explotació aurífera en aquest mateix territori, aleshores colònia anglesa.

Tornem-ho a dir: el titular d'aquestes accions, amb els seus reglamentaris rèdits, era Jacint Rossell, amb seu social a cal Cintet, al rovell de l'ou d'Andorra la Vella, i estem parlant del 1904. Ho explica l'historiador Daniel Fité amb tanta estupefacció com fascinació, perquè les inversions del nostre home demostren a la vegada la vocació internacional de casa Cintet, l'esperit emprenedor dels Rossell i –no menys important– "que aquella Andorra finisecular no era el racó de món tancat i aïllat que tendim a imaginar fruit de certes idees preconcebudes, sinó que el dinamisme comercial traspassava no només fronteres, sinó també continents".

És veritat que som probablement al moment àlgid d'aquesta història d'èxit que Fité ha reconstruït a partir dels fons oceànics de cal Cintet dipositats a l'Arxiu Nacional. Una feina de formiga –imaginin el que significa analitzar una a una les més de 20.000 factures que s'han conservat al fons– que es traduirà en la monografia Una aproximació al fons comercial de casa Cintet (1854-1945). Ahir en va oferir un primer i suculent tastet a la sala d'exposicions del Govern, i és tan interessant assistir a la formació d'aquest empori comercial pirinenc com a la mutació en una firma amb interessos en sectors tan diversos com el tabac, l'especulació amb divises, l'automoció, l'hoteleria, l'electrificació i l'explotació forestal. Tot comença l'abril del 1854, quan Maria Maestre, cabalera de cal Casadet, es casa amb Jacint Rossell, també cabaler, baster d'ofici i natural d'Encamp. Aprofiten la posició acomodada de la família per emprendre l'aventura comercial i són ells qui posen la llavor de casa Cintet. Primer, de forma modesta, anant a buscar gènere a Calaf i a Tàrrega, després a Besiers, Tolosa i Barcelona, i revenent-lo al cèntric local que tenen als baixos de la casa familiar, a la plaça Benlloch.

El primer salt endavant arriba el 1886, quan el fill, Jacint,  que ha estudiat a Tolosa, s'incorpora a la gestió de la casa i afegeix a la prudència visionària del pare un esperit emprenedor que es traduirà per exemple en la fàbrica de llumins que obren a Barcelona el 1893 i que immediatament traslladaran a Andorra –de fet, a mig camí d'Escaldes, perquè el Comú no volia una fàbrica potencialment perillosa al mig del poble– per aprofitar les oportunitats que oferien els monopolis de llumins i fòsfor decretats a França i a Espanya: és a dir, el contraban, en què participa de forma destacada, diu Fité, la colònia andorrana establerta a Bésiers.

Aquesta primera edat d'or té un final inesperat i abrupte quan el 1907 Jacint fill mor en un accident de tartana entre Espluvins i Coll de Nargó, i pocs mesos després traspassa també el patriarca. El net, Amadeu –el primer d'aquest nom, en seguiran uns quants, fins avui– és cridat immediatament de Tolosa per fer-se càrrec del negoci familiar al costat de la mare Rita Naudí. Jacinto Rossell é Hijo es convertirà així en Vidua Rossell é Hijo. Canvien les prioritats –s'han acabat les aventures comercials ultramarines–, es prioritza l'estabilitat de la botiga i les inversions segures, especialment immobles, però amb el mateix esperit emprenedor. D'aquí sortirà La Nueva Habana, la fàbrica de tabac que obre el 1912 amb la millor maquinària del moment, importada d'Alemanya a través del port de Barcelona. Als anys 20 continua la diversificació, una manera de fer front a la creixent competència, es converteixen en el Pyrénées del moment, en la lluminosa ocurrència de Susanna Vela, i toquen rams que fins aleshores no havien explorat –comestibles de gamma alta (hi ha partides de Moët & Chandon), sabates i espardenyes, punt de benzina (Shell, per concretar), canvi de moneda, merceria, modista, llumins, vins, tabac– o que ningú més serveix al país –ferreteria, atuells de cuina i, atenció, material funerari, com les partides de tela, coixí i claus que Fité s'anava trobant a les factures i que el desconcertaven, fins que va lligar caps: eren per guarnir les caixes de mort, que sovint es llogaven... i es tornaven una vegada utilitzades.

Aquest frenesí comercial comença a anar de baixa als anys 30, especialment amb les guerres, i la botiga cedeix el testimoni a les altres inversions –l'hotel Casino d'Escaldes– i conclou definitivament a mitjans d'anys 50.