Si el lector s’ha demanat mai què faria si la seva dona l’enganyés amb la companya de pàdel –amb la companya d’ella, s’entén–, ara té l’oportunitat de saber-ho sense necessitat d’experimentar-ho en primera persona. És l’avantatge de la ficció, que com deia el clàssic –ara no recordo quin, i no m’aixecaré a buscar-ho– no només no és un substitutiu de la vida, sinó que és viure dues vegades.

Doncs això, que la Meri l’enganyi amb la Neus –se’n diu enganyar, encara?– és exactament el que li passa al pobre Roc al primer relat de Colls d’ampolla. Si li afegim l’any que diu que no coneix carnalment la seva senyora i el natural tedi, el mal de vivre dels francesos que qui més qui menys ha experimentat alguna vegada, especialment entre els 40 i els 50, a pocs ens sorprendrà que allò signifiqui per al Roc una mena de scala averni, un descens als inferns que condueix directament a la quarta planta de l’hospital de Meritxell. Però això és després de nou contes i al final de la novel·la (?). Entremig assistim a les peripècies eròtico-laborals del Roc, i tangencialment del Jofre, immers el primer en una voràgine sexual, comptin una mitjana d’un parell de coits per capítol, algun d’ells virtual, que recorda les glorioses proeses del protagonista dels Quaderns d’en Marc, la portentosa novel·la anònima de Manuel de Pedrolo.

Aquesta és una lectura molt plausible de Colls d’ampolla. La que permet referir-s’hi estrictament com una novel·la porca com aquelles de La Marrana, recorden, que l’editor recomanava llegir amb una sola mà. Potser al meu amic Marc se li’n va anar la mà, perquè diu que David Gálvez, aquí en funcions d’editor en cap (i pelet censor) de Medusa, li va fer retallar alguns passatges. Però sospito que no és la que més li interessa a l’autor. Abans de continuar, convé aclarir una cosa. Colls d’ampolla neix de dos relats independents, Boumort i Walkie, que l’autor s’ha esforçat a lligar amb els altres set relats que completen el volum. I es nota.

L’un és la crònica quasi autobiogràfica del Roc, un home deixat de la dona que s’instal·la a Organyà després d’un matrimoni fallit i que fa el que calgui per integrar-se i encaixar en aquest nou microcosmos. Fins i tot apuntar-se a una partida de caça que acaba en un suïcidi. És sens dubte el més rodó del conjunt, i no és casual que s’endugués el premi Mort qui t’ha  mort de relat negre a l’última Fira del Llibre. L’ull antropològic, per no dir entomològic, que posa sobre aquesta rústica comunitat, els apunts etimològics i toponímics, l’ús de localismes –vestruç, cagondeu, carallindo– i la trama entre naturalista i postmoderna amb el final Doctor Music li donen un toc de thriller rural, nostrat i endogàmic, amb aires de Tor però sense el Sansa ni el Palanca. Una mica Obaga, també.

Walkie ens retrotrau vint anys enrere, o més, i explica com el Roc aterra per aquests mons de Déu, acabat de sortir de la facultat i en resposta a un anunci per treballar de corrector en cert diari d’Andorra. La crònica costumista de l’Andorra de finals dels 90 i de la rutina laboral en un diari de l’època, inclòs el director despòtic i finalment criminal, no us en perdeu la descripció (pàgina 75), són molt superiors a la trama estrictament policial. Els altres relats serveixen per farcir el gall, tenen interès, i molt, les digressions a compte de les limitacions i potencialitats de la IA –tant, que serà la protagonista de la novel·la que Cortès ja s’ha posat a escriure– i menys, de nou, les trames de fons, especialment la guerra de l’aigua que quasi ens deixa sense Coprincipat i els tejemanejes per portar el Doctor Music a Encamp que acaben fent caure mig Govern. Massa rebuscat.

L’autor, per resumir, brilla com a cronista a l’hora de prendre-li el pols al llenguatge i a la idiosincràsia de l’homo pirenaicus, i també a la del nouvingut que va ser ell... i que hem sigut tants que vam aterrar aquí com qui anava a espetegar a Mart: “La ignorància dels catalans respecte d’Andorra és extraordinària”, diu. Això, que era vàlid el 1998, ho continua sent lamentablement avui.

I tot això, no ho oblidin, perquè la teva dona et deixa per la seva companya de pàdel.  No s’acostin mai a una pista.