"Som a Andorra, la primera velleta que hem topat tot seguit ha dit coses curioses referint-se a la seva pàtria. Parlen d''espanyols' amb la mateixa idea de separació i de distància que en té un francès o un anglès".
Aquestes són les primeres i prometedores línies del capítol andorrà de la memòria de la missió pirinenca –avui en diríem treball de camp, que queda menys pastoral– que Palmira Jaquetti (Barcelona, 1895-Els Monjos, 1963) i Maria Carbó van protagonitzar l'estiu del 1925 per compte de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Es tractava de desfilar pels pobles i poblets de l'Alt Urgell, els dos Pallars, la Vall d'Aran i Andorra per recollir-hi les cançons tradicionals que encara cantaven els padrins, sobretot de les padrines, i que estaven a punt de desaparèixer de la memòria popular. Se'n van recollir exactament 637 –l'estiu següent, en la segona missió aquesta vegada a la Conca de Tremp, van ser-ne 1.412– i sembla que la collita andosina va ser més aviat pobra. Ho explica amb detall Carme Oriol a El Pirineu literari de Palmira Jaquetti, que veu oportunament la llum quan es compleixen 100 anys d'aquell primer safari.
Sembla que el balanç estrictament andorrà no va ser l'esperat: entre el 26 de juliol i l'1 d'agost van visitar la capital, Escaldes, Santa Coloma, Encamp, les Bons, la Mosquera, Engordany, la Massana, Ordino i Sant Julià, i a Andorra la Vella, per exemple, van recollir 26 cançons i danses populars. Jaquetti lamenta les reticències del personal: "A la Maçana, hem d'esmentar el digníssim rector Mn. Bordes, acompanyat a casa d'una dona que per respecte al reverend ha cantat dues cançons de mala gana i res més. Això al vespre. Ha dit que demà no cantarà de cap manera; se'n burlarien les dones del poble". L'endemà, a Sant Julià, just abans de marxar cap a la Seu, té un rampell de fonda decepció: "El senyor rector ens ha enviat a buscar una dona. Ha començat una cançó bonica però no ha estat seguida per cap altra. Altres dones que hem vist no sabien res de nou. Cançons revellides, esmicolades, enrunades. Les cançons de la contrada les trobem repetides, si no exactes, esmolades de tant córrer, engrunades a memòries febles i oïdes anèmiques". Qualsevol diria que Na Palmira no havia dormit gaire bé, la nit anterior.
La vella Maria i l'Estanyeta
Però és l'excepció. Habitualment mostra una gran empatia amb les dones amb qui es va topant. La vella Maria, a la capital, antiga llevadora, "corbadeta i petitona, prima, amb bona veueta, oïda clara i seny serè. Arrugadeta de mans i de cara, cabdellada, marcida, ha començat a contar-nos la seva vida, els fills que ha tingut, els que ha plegat. Perquè les pacients anessin bé, abans del moment deia una oració, que a recitada. No li hem pogut treure sinó una cançó en una hora i mitja". I l'Estanyeta, a Escaldes, descalça, els peus torrats i embrunits com la cara arrugada, de posat agitanat. No ha calgut pregar-la. Alta, prima, de gest resolt i cabell negre. S'ha posat a cantar i ballar amb veu fortíssima. Cantant, la casa fumada i mísera es revesteix d'elegància. Canta sense por, valenta, i malgrat l'aspror, la veu us entra a l'ànima. Després ha anat a entercavar tabac".
A Escaldes tenen la sort de coincidir amb la festa major i, és clar, el ball de Santa Anna, que transcriuen, el mateix que faran amb El rotlle, versió de la Marratxa que els canta la laurediana Dolors Camp. I altres informants els van fornint de teca: Cinta Torres els canta Troba l'esposa prenyada, quin títol tan prometedor, i Maria se'n va en finestra; Concepció Guinart, De dotze lladres que eren, Si n'hi havia tres dames, Sota l'olivera i Sota el pont de Lió; Joaquima Serqueda, Cal coix d'Alins i El dia de Sant Pere. No està tan malament, home.
Però el més interessant segurament siguin els episodis quotidians que trufen la memòria. Per exemple, la primera nit que fan a la capital, on li torna a sortir la vena perepunyetes: "Hem trobat allotjament, encara que això és un dir; tenim una cambra que no ens permet moure'ns les dues alhora. A mig dinar s'hi ha afegit un hoste, un pobre pedant que ha perdut el temps alabant-se i s'ha hagut de menjar les sobres dels altres, car essent els talls justos, li han tocat les pells i les moles. Ens ha amanit la menja amb inconveniències que volien tenir un color i un gust determinat, però entre el nostre menyspreu i la poca força que venia dels plats, s'ha esvaït la torbonada". A Ordino es mostra més condescendent, però passa també una mala nit: "Hem sopat al millor hostal, però jo no estava certa que ho fos. Feia l'efecte d'una d'aquelles cases misterioses que surten al cinema. El sòl empostissat i portes dissimulades que semblaven retenir gent amagadissa. Així que ens disposàvem al descans ha sonat el ferro d'un gramòfon. De sobte, la porta ha estat oberta amb terratrèmol, amenaçada amb el petit lavabo que havíem apuntalat darrere. Era la mestressa, sobtada del nostre esveramanent, invitant-nos a escoltar la música...".
