El que diuen uns cabells de dona

Rosa Mujal exposa fins al 21 de novembre al Mama Maria la sèrie ‘Du tourbillon de tes cheveux’.

Una exposició de Rosa Mujal sempre és un salt mortal amb tirabuixó i rosca. L’artista s’ho juga tot i hi aboca els seus fantasmes i les seves dèries, que són les de molts de nosaltres. A la penúltima fa dos anys al CAEE explorava si recorden els efectes del pas del temps a través de la relació maternofilial que conceptualitzava en el floc de cabells de la mare que un nen sostenia de forma innocent, que a poc a poc anaven perdent color fins que eren totalment blancs, i llavors era el nen, ja home, qui es deixava créixer el cabell i li’n donava un floc a la mare, ja padrina, perquè s’hi pogués arrapar.

A Du tourbillon de tes cheveaux, fins al 24 de novembre al Mama Maria, Mujal recorre de nou a la imatge dels cabells i la porta fins a l’extrem en l’enorme trena, sense cap i sense rostre, que culmina l’exposició: “Em passo cada matí una bona estona intentant desenredar els cabells, i que els hagi desenredat avui no m’estalviarà haver-ho de tornar a fer demà. Doncs amb la vida és el mateix: te la passes desenredant-la”. Això és el que fa la desena de dones (sempre dones: a Mujal sempre li ha interessat especialment i per sobre de tot la condició femenina) que poblen Du tourbillon,  oli amb paper de bíblia i pa d’or, cadascuna tocada per una cabellera més que notable i associada a una flor –l’eucaliptus, que es cull jove però que et dura tota la vida; la lavanda, que evoca un món net, polit i endreçat, essencialment femení. Amb tres incursions que val la pena destacar: d’una banda, el cap gestant, únic exemplar d’una sèrie que a Mujal li ha portat mitja vida i que va néixer, recorda, quan totes les seves amigues s’anaven quedant embarassades i mostraven orgulloses les ecografies dels futurs nens: “Com que no em podia quedar embarassada de cap manera, em vaig posar a dibuixar el fetus que jo duia al cap, que no al ventre. Una visió que sembla que a la gent la violenta molt, però que a mi em sembla signe de vida”. En segon lloc, Totes les fulles caigudes del meu arbre, la trena XXL, de nou aquí el cabell com a metàfora del pas del temps: les fulles caigudes, diu l’autora, són com els projectes: “Amb vint anys entens un sac ben ple; amb quaranta, mires enrere i comproves que alguns els has pogut efectivament complir, d’altres els has hagut de tunejar, i n’hi ha uns quants als quals definitivament  vas haver de renunciar”. 

Du tourbillon inclou, en fi, un avanç del que serà la pròxima sèrie, Dones: retrat il·lustrat, que és exactament el que promet el títol. Amb la tècnica més clàssica de tots, el dibuix i l’oli, per tornar als orígens.