Rosa Mujal exposa fins al 21 de novembre al Mama Maria la sèrie ‘Du tourbillon de tes cheveux’.

Una exposició de Rosa Mujal sempre és un salt mortal amb tirabuixó i rosca. L’artista s’ho juga tot i hi aboca els seus fantasmes i les seves dèries, que són les de molts de nosaltres. A la penúltima fa dos anys al CAEE explorava si recorden els efectes del pas del temps a través de la relació maternofilial que conceptualitzava en el floc de cabells de la mare que un nen sostenia de forma innocent, que a poc a poc anaven perdent color fins que eren totalment blancs, i llavors era el nen, ja home, qui es deixava créixer el cabell i li’n donava un floc a la mare, ja padrina, perquè s’hi pogués arrapar.

A Du tourbillon de tes cheveaux, fins al 24 de novembre al Mama Maria, Mujal recorre de nou a la imatge dels cabells i la porta fins a l’extrem en l’enorme trena, sense cap i sense rostre, que culmina l’exposició: “Em passo cada matí una bona estona intentant desenredar els cabells, i que els hagi desenredat avui no m’estalviarà haver-ho de tornar a fer demà. Doncs amb la vida és el mateix: te la passes desenredant-la”. Això és el que fa la desena de dones (sempre dones: a Mujal sempre li ha interessat especialment i per sobre de tot la condició femenina) que poblen Du tourbillon,  oli amb paper de bíblia i pa d’or, cadascuna tocada per una cabellera més que notable i associada a una flor –l’eucaliptus, que es cull jove però que et dura tota la vida; la lavanda, que evoca un món net, polit i endreçat, essencialment femení. Amb tres incursions que val la pena destacar: d’una banda, el cap gestant, únic exemplar d’una sèrie que a Mujal li ha portat mitja vida i que va néixer, recorda, quan totes les seves amigues s’anaven quedant embarassades i mostraven orgulloses les ecografies dels futurs nens: “Com que no em podia quedar embarassada de cap manera, em vaig posar a dibuixar el fetus que jo duia al cap, que no al ventre. Una visió que sembla que a la gent la violenta molt, però que a mi em sembla signe de vida”. En segon lloc, Totes les fulles caigudes del meu arbre, la trena XXL, de nou aquí el cabell com a metàfora del pas del temps: les fulles caigudes, diu l’autora, són com els projectes: “Amb vint anys entens un sac ben ple; amb quaranta, mires enrere i comproves que alguns els has pogut efectivament complir, d’altres els has hagut de tunejar, i n’hi ha uns quants als quals definitivament  vas haver de renunciar”. 

Du tourbillon inclou, en fi, un avanç del que serà la pròxima sèrie, Dones: retrat il·lustrat, que és exactament el que promet el títol. Amb la tècnica més clàssica de tots, el dibuix i l’oli, per tornar als orígens.