Feia dies que m’ho havia advertit: a l’octubre, a la Revista de Occidente. I sí, era veritat: mirin aquí baix. El meu amic Javier a la il·lustració de portada d’una publicació llegendària, fundada el 1923 per Ortega y Gasset, ni més ni menys, i per on ha desfilat la flor i nata de la intel·lectualitat espanyola del segle XX. Javier Balmaseda, sí, l’ànima i el culpable de la intervenció que li ha donat la volta com un mitjó a la part alta de Pont de la Tosca, amb les aixetes gegants, el laberint de canonades que puja pel passeig del riu i la font de les banyeres, la font monumental que corona la placeta del Madriu. No només il·lustra la portada –amb Todo lo que nos separa, un estudi per a una altra escultura XXL– sinó que seu és el colofó de mitja dotzena d’articles interiors, amb obres com About Dialoge i Infinito y azaroso que hauran vist si van desfilar per les exposicions que els últims anys ha plantat a l’ambaixada espanyola i a la desapareguda galeria Taranmana. Ho miro i no és que no m’ho cregui, al contrari, però fa una mica de vertigen: la Revista de Occidente! La culpa és de Fernando Castro, un dels gurús de la crítica d’art espanyola, que li segueix la pista des de fa temps i que s’ha quedat enganxat amb L’aigua i la forma, que és el títol oficial de la intervenció escaldenca. Tant, que li consagrarà en breu un article a Descubrir el arte, la revista especialitzada en més difusió del sector a Espanya.

No és la primera vegada que creadors nostrats donen una campanada com aquesta. Fa uns anys va ser Teresa Colom, amb el conte aquell de la Senyoreta Keaton –crec que era El fill de l’enterramorts– que li va publicar The Guardian, una altra patum en aquest cas de la premsa britànica: el tercer diari de les illes, només per darrere del Daily Telegraph i del Times. La meva amiga Ludmilla va experimentar un vertigen similar quan Cavall Fort, la revista que tots hem llegit de nens, li va publicar La dalla. O Eva Arasa, quan va publicar a Núvol, la revista literaria més cool de baix, el conte Serpents, amb què se n’havia endut el concurs de relats. I Villaró, quan ho va petar amb Obaga i veia la novel·la a la llista dels més venuts de La Vanguardia: es pessigava perquè no s’ho acabava de creure. Un no pot sinó pensar en el concepte d’arribar: veure la teva obra estampada a la portada de Revista de Occidente, el teu nom sota un conte a The Guardian, s’hi deu assemblar molt, a arribar. Si tingués el do i fos poeta, penso que arribar podria ser col·locar un poema, només un, a Litoral. Si novel·lista, publicar a Asteroide, al costat de James Cameron. Si periodista, Babelia, potser Culturas/s.

I després d’arribar, què?