Diari digital d'Andorra Bondia
Hemingway, a la piscina de Finca Vigía, Cuba, el 1946.
Hemingway, a la piscina de Finca Vigía, Cuba, el 1946.

El que Hemingway va saber de nosaltres


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustració: 'The Man Who Could Grow Hair or Inside Andorra' (Biblioteca Nacional)

Ressenya d' 'Inside Andorra', crònica de postguerra del reporter nord-americà William Attwood localitzada a la biblioteca de l'autor d''Adéu a les armes'.

Sergi Mas sempre ha sospitat que entre nosaltres i Hemingway hi havia hagut alguna cosa. De fet, ho va posar negre sobre blanc a Very Good, relat etílic i pantagruèlic en què imaginava el que hauria pogut ser la jornada andorrana de l’autor d’El vell i el mar. Més cap aquí, David Gálvez va estirar el fil de Martha Gelhorn, escriptora, periodista i, en fi, tercera esposa de Hemingway, que algunes cròniques situen entre nosaltres l’abril del 1937, camí de Barcelona per cobrir la Guerra Civil espanyola. I ara ens trobem amb la tercera baula –quarta, si comptem la intuïció de Sergi Mas– d’aquest sensacional quest literari: resulta que Hemingway va posseir –i tenim dret a pensar que llegir– un exemplar de The Man Who Could Grow Hair or Inside Andorra, les suculentes cròniques de postguerra que el 1949 va publicar el reporter nord-americà William Atwood (1919-1989).

Ho sabem perquè així consta a Hemingways’s Library: A Composite Record, exhaustiu i pelet marcià patracol que recull els llibres –prop de 7.000– que el nostre Gran Home va posseir al llarg de la seva vida, i tot plegat ens dóna dret a pensar que en algun moment de la seva atrabiliària i proteica existència es va interessar per nosaltres, humils andosins. Com a mínim, literàriament. Excusa suficient per explorar l’exemplar d’Inside Andorra que es conserva a la Biblioteca Nacional: què va arribar a saber de nosaltres, el bon Ernest?

La mala notícia és que Attwood –a l’època, parlem de la tardor del 1947, destinat a París com a corresponsal del New York Herald Tribune– en va fer prou amb dos dies per perpetrar una crònica que repeteix els estereotips habituals, amb el contraban a gran escala convertit en lucrativa indústria nacional en destacadíssim lloc. No va ser l’únic: recordin les cròniques de coetanis seus com els matrimoni Hollyman, a la revista Holiday (1948), i sobretot, sobretot, de Lawrence L. Klingman, al National Geographic (1949).

La bona, que Attwood –que a finals dels anys 50 es va enrolar en les campanyes presidencials demòcrates com a speechwriter, és a dir, negre, i a qui Kennedy va nomenar ambaixador... a Guinea!– escriu amb una abundant i molt saludable dosi d’ironia ja des de l’endreça del capítol, amb una cita d’Amadeu Rossell que hauríem d’emmarcar en lletres d’or: “Ser andorrà no és un orgull; és una sort”. Val a dir que Rossell serà un dels dos interlocutors amb nom i cognom del periple –l’altre és Julià Reig– i que totes les seves intervencions regalimen una murrieria monumental. En el moment central del relat, quan Attwood li diu que no ha trobat res, a Andorra, que “sembli, soni o actuï com un país de debó”, Rossell ho encaixa amb gloriosa esportivitat: “Evidentment, no som un país en el sentit convencional de la paraula, però no em negarà que ser andorrà no sigui en aquesta època nostra una autèntica fortuna!”.

D’entrada, cal dir que Inside Andorra és un dels deu periples que recull a The Man Who Could Grow Hair. Però no un de qualsevol, perquè el va elevar al subtítol del llibre i a més en va publicar una versió al número d’abril del 1949 de la revista The New Yorker, poca broma. També el trobaran a la Nacional. Attwood hi explica aventures que devien sonar ben exòtiques a les oïdes ianquis... i també a les nostres, com ara l’ordre governativa de clausurar els bordells de París, que va causar sensació, però fugint sempre del tremendisme i amb un objectiu claríssim: “Estic tip de sentir conciutadans meus dir que Europa és poc més que un caos infernal on tothom és o comunista o contrabandista o refugiat, i que ningú no té ganes de gresca. Amb aquest llibre pretenc desmuntar aquest tòpic. Els europeus, és cert, viuen temps difícils i sota una ombra terrible, però tenen pebrots i resistència, i saben perfectament com es fa, això de riure”.

El país d’Oz o la Xauxa del Pirineu

Per demostrar-ho, explica les coses meravelloses que ha vist en els seus viatges pel continent. I nosaltres, s’ho poden imaginar, som una d’aquestes coses. Com és regla entre els nostres viatgers, es planta aquí amb un desconeixement és oceànic: “Què és Andorra?”, pregunta a l’oficina del Herald. I li contesten: “Sona com una espècie de gat amb el pèl llarg i suau, o com una tonalitat del color groc, però també podria ser un nom femení...”. Quan torni, després d’una exhaustiva exploració –dos dies d’estada– la seva conclusió serà demolidora: “Si em demaneu ara què és, Andorra, us diré, en fi, que és... un error!”.

Per què? Probablement, perquè només arribar s’hi topa un hostaler –el de l’hotel Plaza d’Escaldes (!?)– que intenta endossar-li uns pneumàtics (!!) de contraban, i els aparadors del carrer plens –mitges de nàilon, whisky escocès, cigarretes americanes, i fins i tot un paquet de Camel autèntic– impossibles de trobar a l’Europa de postguerra. Un autèntic país d’Oz, conclou. L’anònim hostaler, diguem-ho tot, també té el seu moment de glòria: “En altres països que es dediquen a fer la guerra i a fer la història, la vida és sens dubte més emocionant. Però aquí es viu tranquil i bé”. Digne d’Orson Welles, Suïssa i els rellotges de cucut.

Un altre cameo memorable és el d’un gendarme mort d’avorriment, destinat a Andorra des del 1944 i que l’il·lustra sobre els enormes rendiments del contraban de vehicles –comprar un automòbil a França, rematricular-lo a Andorra, i reexportar-lo a Espanya... doblant-li el preu–, que es queixa que no hi ha ni sales de ball ni tan sols prostíbuls perquè el bisbe els ha prohibit, i que quan Attwood es lamenta que li ha resultat impossible de trobar transport per tornar-se’n cap a França i que es troba per tant bloquejat qui sap si fins a la primavera, li adverteix en un rampell d’humor sàdic que no s’hi amoïni, que el pitjor “són els dos primers anys”.

La idiosincràsia local la resumeix en una sèrie de tòpics més o menys sensacionals, com ara que els ingressos de l’Estat es dipositen en un armari no de sis, sinó de 24 claus, una per conseller, “de manera que una conspiració per endur-se el tresor nacional requeriria d’una improbable unanimitat entre tots aquests homes”. Li crida l’atenció que al campanar de Sant Pere màrtir un altaveu amb el logotip de Radio Andorra emeti a tot volum Chattanooga Choo Choo, de Glenn Miller; diu que Andorra, amb un cotxe per cada nou habitants –exactament– és el país més motoritzat d’Europa; consigna que el 1941 un conseller va demanar en plena sessió, i en un atac de cínica sinceritat, “que Déu ens doni bones guerres, no a casa, però sí ben a la vora” -versió andosina del molt hispànic "Agua, sol y guerra en Sebastopol"-  i conclou que un altre dels negocis possibles en aquesta xauxa del Pirineu nostra consistia a comprar pebre francès per 350 francs el quilo i revendre’l a Espanya per 2.500. Pebre!

Tot això, amanit amb el ritual del Mort, qui t’ha mort, que no s’oblida, amb el Cary Grant pirinenc que creu trobar en la persona –i el personatge– de Reig, i l’extorsió final a la duana del Pas a mans -sort- d’un gendarme. Amb aquest material tan suculent com fantàstic, el que sorprèn és que Hemingway no n’armés un bon relat. Potser un dia apareix. Mentrestant, matin el cuquet amb Very Good.

Andorra
Biblioteca Nacional
Hemingway
Attwood
amadeu Rossell
Julià Reig
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic