En memòria d’Edward Allcard, aventurer i navegant solitari, traspassat el 28 de juliol a l’Aldosa.
“Vostè deu ser el jove que vol saber com vaig guanyar la guerra, oi?” Amb aquest bon humor mariner ens rebia ara fa tres anys Edward Allcard (Walton-on-Thames, Londres, 1914-la Massana, 2017). En coneixíem, és clar, les seves estupendes peripècies oceàniques, que va explicar a Single-Handed Passage, Temptress Returns, Voyage Alone i Solo Around Cape Horn and Beyond però hi havíem anat perquè evoqués per a nosaltres el seu molt més discret pas pel Air Sea Rescue (ASR), secció de la RAF de lema gloriós, pelet xuleta i no menys temerari –“The Sea Shall Not Have Them”– que tenia per missió rescatar les tripulacions de caces i bombarders abatudes sobre el Canal de la Mànega. Si han vist Dunkerke entendran quina era la seva feina. I pensin que en cinc anys de guerra van recuperar 10.663 nàufrags, inclosos 277 aviadors enemics.
Allcard era enginyer naval, es dedicava a dissenyar i supervisar la construcció dels bots que, ancorats sota els fuselatges dels avions de l’ASR, els llançaven als pilots que esperaven al mar, i s’havia a l'ASR enrolat perquè –ironies del destí– tenia un ull a can Pistraus que li havia impedit d'allistar-se a la Royal Navy. Explicava Allcard que en dues ocasions li va anar d’un pèl de morir sota les bombes alemanyes: una, al Blitz de Londres; l’altra, a la base naval de Portsmouth. I una tercera, certa nit de pluja i boira que, sobrevolant l’illa escocesa d’Islay, l’avió en què viatjava va passar entremig dels pals d’un cuirassat ianqui. I de miracle no s’hi va acabar empotrant, és clar.
La fortuna, doncs, li va permetre sobreviure a la guerra i escriure alguns dels capítols més gloriosos de la navegació a vela de la segona meitat del segle XX. I és aquesta faceta seva, la de navegant en solitari, per la qual ha passat als llibres d’història nàutica i per la qual els diaris més prestigiosos de l’àmbit anglosaxó –The Times, The New York Times, The Telegraph, The Independent, The Washington Post– s’han fet els últims dies ressó del seu traspàs, que va tenir lloc el 28 de juliol a la Massana. Allcard, diguem-ho d’una vegada, no va ser només el 25è home que va completar la volta al món en solitari –proesa que li va dur dotze anys, dotze, entre el 1961 i el 1973, i en el que la seva dona Clare descrivia amb humor anglosaxó com la volta al món més lenta de la història– sinó també el primer home que va travesasar l’Atlàntic sol, en veler i en les dues direccions, est-oest (1949) i oest-est (1951). I a bord del Temptress, un dels divuit bots que va patronejar a llarg de la seva longeva peripècia, ja que s’ho demanen.
Acabada la vida de navegant solitari, i ja casat amb Clare, als anys 70 va emprendre a bord del quetx Johanne Regina una vida nòmada que han narrat al volum Rodamons de la mar, amb aventures portentoses que inclouen un huracà al Carib, un tifó a l’Índic, un assalt dels pirates que infesten l’estret de Malaca i un altre de la camorra napolitana, i una detenció per espionatge (!) al Iemen del Sud, quan el país estava governat per una exòtican i poc acollidora dictadura prosoviètica. Però si hem de triar un moment de la seva vida de novel·la –“El que importa no és viure, el que importa és navegar”, deia algú– ens quedem amb el pas del Cap d’Hornos, l’Everest de la navegació: va ser el 12 d’abril del 1966, a bord del Sea Wanderer, i ho explica a Solo Around Cape Horn. Si enyoren les altes nits en alta mar, com ara la que fa ara, no se’l perdin.