La restauració d’un cartell permet reconstruir un episodi singular de la històrica sala de festes, enderrocada als primers anys 80.
Entre les moltes petites històries que encara s’han d’escriure en aquest país nostre hi ha sens dubte la de La Rotonda, la històrica sala de festes que Melcior Larrosa i Bonaventura Rebés van impulsar els primers anys 50, coincidint amb el primer boom turístic i que va sobreviure fins a mitjans 80. Per a les noves generacions és poc més que el centre neuràlgic de la capital, una mena de quilòmetre 0 oficiós. D’aquella Rotonda que oferia flamenc, copla i ball als primers turistes francesos només en queda el nom (i un brevíssim apunt biogràfic que el traspassat Josep Vives va escriure’n el 2011 i que glossarem després). El nom i des d’ara mateix el sensacional cartell que tenen aquí al costat, que no va datat però que correspon molt probablement a la primera època de La Rotonda, posem que a finals dels 50, primers 60, i per on desfilen, ja ho veuen, la “super-vedette” de la cançó espanyola Mercedes Ruiz, el quadre flamenc de José Luis Vega Amarilla amb els seus “danseurs de classe de renom international sans rivaux dans leur genre” i les “soirées dansantes” animades per l’orquestra Murgui-Romero (un transsumpte del mestre Roure, potser?), tot plegat amb el “sympathique” Charley com a mestre de cerimònies.
Es tracta d’un cartell estrictament publicitari, un humil affiche destinat a penjar a la façana del local per atreure turistes i vianants, i que en circumstàncies normals hauria tingut una vida efímera. De fet, no n’estaríem parlant si no fos per un cúmul de formidables atzars del destí. Mirin: el cartell el devia encarregar Larrosa a la casa Borràs, una de les més reputades impremtes a la Barcelona de mitjans de segle XX que confeccionava, entre d’altres, la cartelleria del Liceu i de la plaça de toros Monumental. També de La Rotonda. A principis dels anys 90, quan va tancar i els últims propietaris van liquidar la societat, el germà de la col·leccionista que l’ha conservat fins avui, professional del disseny, va tenir la intuïció d’acostar-se a la liquidació per mirar d’arreplegar una col·lecció d’antics tipus de lletra de fusta. La sorpresa va ser quan, penjat a les parets de les oficines, es va topar el cartell de La Rotonda, que formava part de la mena de catàleg visual dels serveis que la impremta podia oferir a potencials clients. I cap a Andorra que se’l va endur.
Però si en parlem avui i aquí, segon miracle, és perquè un accident domèstic –una inundació!– va malmetre amb unes inoportunes taques la part inferior del cartell, i la propietària va decidir portar-lo a ca la restauradora, el taller Retoc de Mireia García, que no direm que l’ha deixat com nou, però gairebé. Més enllà de la intervenció estricta, que va consistir a planxar-li les arrugues, cosir-ne els estrips i maquillar la gran taca d’humitat amb punts i ratlles que imiten la impressió en quadricomia original –era impossible esborrar la taca–, l’interessant del cas, diu Garcia, és precisament com la sensibilitat de la família col·leccionista va permetre primer identificar, valorar i salvar, una peça tan aparentment insignificant, i dedicar després temps i recursos a restaurar-la: “Es pot dir que vam tenir la sort que l’oficina on es conservava s’inundés, fes malbé el cartell i me’l portessin per restaurar-lo. Això m’ha fet pensar en la quantitat de petits tresors com aquest que estan en mans de col·leccionistes particulars. El que en coneixem és només la punta de l’iceberg, i les ments pensants del futur museu nacional haurien de tenir en compte aquest patrimoni en mans privades. Estic convençuda que hi ha moltes peces com aquesta –penso en els tres Mirs andorrans descatalogats que han aparegut els últims anys– i que si les tinguéssim identificades es podrien omplir uns quants museus, conservant sempre l’anonimat dels propietaris, si aquesta és la seva voluntat”.
No direm que Garcia somia truites, però es tracta sens dubte d’una proposta visionària, branca utòpica. Però apa, ja està dita. I tot, gràcies a Mercedes Ruiz, a La Rotonda i a Melcior Larrosa, que va ser l’ideòleg d’aquella sala. Atenció al retrat que en va deixar Vives: “La Rotonda era una sala espaiosa, d’uns 2.000 metres quadrats, amb cuina, barra, escenari i un espai per a l’orquestra, pista de ball rodejada de 50 taules, i un primer pis en forma de ferradura, dividida en llotges per a sis o vuit persones i uns camerinos sobre l’escenari. Recordo un gran mural a la paret frontal, decorat i signat pel mestre Florit, pintor i aquarel·lista de gran prestigi a qui tampoc s’ha fet justícia... Era el lloc de trobada d’amics i parelles, on també havíem sentit cantar... Mercedes Ruiz.”
No és sensacional!?
