Presenta a l’Auditori ‘L’últim despertar’, menys introspectiu i més vitalista que els CD anteriors.

“La Garbo riu”. Així es va promocionar Ninotchka, la comèdia de Lubitsch en què l’estrella sueca esbossava per primera vegada en la seva carrera un tímid somriure a la pantalla. Fins aleshores havia fet fortuna amb drames lacrimògens i un rictus eternament seriós, a mig mil·límetre de la mala llet. Era el 1939 i és evident que Quim Salvat no és Greta Garbo. Tampoc direm que no ha rigut mai dalt d’un escenari, però sí que és cert –i ell mateix ho admet– que els dos primers discos, El meu granet de sorra i l’EP Quan la música pot anar més enllà, eren treballs essencialment greus i introspectius, amb missatge, en la línia de la cançó d’autor canònica. Això ha canviat, i L’últim despertar, que presenta aquesta nit a l’Auditori, se n’ha anat, diu, a l’altra vorera emocional. La culpa l’ha tingut la pandèmia, que és quan va concebre els nou temes del CD (perquè hi haurà CD físic, l’últim de la seva carrera, augura). “Ho vam passar tots prou malament i ara el que toca és divertir-nos, mirar cap endavant i viure l’ara i l’aquí”. 

Fins al moment n’havíem pogut escoltar un tastet a les xarxes. Tres, de fet: Quina sort, pop canònic; Desperta, l’única balada del disc, i La maleta dels somnis, la raresa del CD, a mig camí entre el xarleston i el country. Venien a resumir els pals que toca a L’últim despertar, i avui tenen l’oportunitat de descobrir-ne la resta. I la resta és Potser avui, un rock de tota la vida que li serveix a Salvat per evocar les trobades amb els amics de la infància i recordar velles batalles. És també Històries, un altre rock i l’única aventura fantàstica del disc: per una vegada es permet imaginar una mena de conte medieval amb reis, reines i finals feliços, “lluny de la meva experiència quotidiana, que acostuma a ser font d’inspiració de les lletres”.

Tinc la cançó també és única: bateria elèctrica en lloc d’acústica, que li dona un aire pelet més modernet i amb missatge kumbaià: “Intenta veure el costat positiu de les coses i tirar pel costat correcte, que sempre acaba sent el més gratificant”. I Tantes nits convida a valorar el que tenim, a esprémer cada segon que ens toca viure, perquè els tenim comptats, i ho fa a més a ritme de country. 

Més versatilitat: Buscant algun somriure explora sonoritats vagament flamenques gràcies al cajón, a compte de la guspira aquella que salta cada vegada que coneixem algú especial, i Digue’m per què és un mig temps, no arriba a balada, que demana   com diu el títol explicacions.

Salvat compareixerà a Ordino amb la banda al complet, Tito Lagrove a la bateria, Josep Molina al baix; Pol Moyano i Armando Erenas a les guitarres; Bernat Casares al piano, i Paula Barranco i Maria Amata als cors i percussions. “És una sort poder-los tenir a l’Auditori, no sempre pots reunir tota la banda. I més en aquest nou rumb. No renuncio als discos anteriors, de fet en tocaré algun tema, però era el moment de canviar de to. Més festiu i més optimista. Toca riure i ser feliços. Ens ho mereixem”.