Se'n recorden del sergent Charles P. Peacock, oi? Sí, home, l'aviador ianqui que la tardor del 2017 Gerar Remolins i Claude Benet buscaven al cementiri de Soldeu? Se li perd la pista l'octubre del 1943 en algun lloc d'Incles quan, exhaust, no pot seguir el ritme del grup i quan l'endemà els seus companys, que havien arribat sans i estalvis a Soldeu, envien una partida de rescat i no són capaços de trobar-ne el rastre. Peacock és l'únic militar nord-americà presumptament mort de camí cap a Andorra de qui mai no es va recuperar el cos, i tant Remolins com Benet pensaven que les seves restes podrien correspondre a les de l'home localitzat el setembre del 1953 a la zona de les Marrades Mortes i que van ser inhumades a la fossa comuna de Soldeu. Efectivament, en van exhumar unes restes, però no eren les de Peacock. De totes formes, comprendran que el cas del pobre Charles el sentim una mica nostre. Per això fa especial il·lusió trobar-ne el rastre als ocèanics fons dels National Archives, amb una suculenta secció batejada amb el prometedor nom d'Escape & Evasion on consten els expedients dels aviadors nord-americans abatuts durant la II Guerra Mundial sobre els cels de l'Europa ocupada i que van evadir-se a través de les nostres xarxes de passadors.
N'hi ha mig centenar llarg, i entre ells, el del tinent Glen Ransom, pilot del bombarder on el nostre Peacock servia com a operador de ràdio en la missió sobre Sttutgart que el 6 de setembre del 1943 va acabar amb el B-17 abatut per un eixam de caces alemanys. Peacock figura a l'informe redactat per Ransom el 28 d'octubre del mateix 1943 primer com a MIA, 'Missed in Action' i després, aix, com a 'Killed in Action' (KIA). Però és commovedor conèixer les exactes circumstàncies d'aquella desgraciada missió de boca de qui en va ser l'últim capità.
Les coses van començar malament aquell 6 de setembre, perquè de camí cap a l'objectiu un dels quatre motors del B-17 va fer figa i la nau va haver de despenjar-se de la formació, biudar les bombes de la bodega i iniciar el viatge de retorn cap a la base. Amb la mala fortuna que és descoberta per caces enemics. Primer per dos Focke Wulff que poden abatre, i immediatament després per una quarantena més de caces que deixen l'avió com un colador. Ransom, com a capità, dona l'ordre de saltar en paracaigudes. Ell serà l'últim a fer-ho. Amb la sort aquesta vegada de cara, perquè cau prop de la localitat de Gandelain, al districte d'Alençon, i immediatament és auxiliat per un grup de veïns que els ajudaran a contactar amb les xarxes de passadors que operaven en aquesta zona de Normandia.
Ransom, un paio afortunat –hi ha homes així, tocats per la vareta– contacta de seguida amb quatre dels seus companys de tripulació: Pasquale Delvento, Ralph Houser, Vicent Cox i, atenció, el nostre Peacock. Serà l'última vegada que el mencioni a l'informe, perquè de seguida se separen: Ransom, Houser i Delvento són conduïts per la xarxa primer a París, i des d'aquí a Pàmies en tren. Ràpid i sense topades amb els alemanys. A Pàmies els embarquen en un autobús "cap a una pertita ciutat des d'on vam marxar a peu fins a una borda a les muntanyes". El grup s'havia anat ampliant pel camí i en aquests moments ja eren tretze ianquis i dos aviadors de la RAF: "Quan el guia va arribar, ens va conduir a Andorra. Era el 7 d'octubre. Després de dos dies a l'hotel vam marxar a peu fins a Manresa [l'itinerari clàssic de Quimet Baldrich, recordin] i d'aquí fins a Barcelona en tren. El 14 d'octubre érem al consulat britànic, el 21, a Madrid, i el 26, a Gibraltar". En total, l'epopeia de Ransom i companyia no es va allargar ni dos mesos.
No va tenir tanta sort el tinent Leonard Fink, navegant –com el nostre Norman Westby!– d'un altre B-17 abatut el 26 de juny del 1943 en missió de bombardeig sobre l'aeròdrom de Villacoublay, a Versalles. El seu periple no serà tan planer com el de Ransom. Ell també ha de saltar en paracaigudes si cau en un bosc de Rambouillet. De seguida contacta amb una família local, que l'adverteix que els soldats alemanys estant pentinant la zona, i un gendarme francès l'anima a entregar-se. Fink diu que ni parlar-ne i se'n va per on ha vingut. Pel camí es topa efectivament amb un soldat de la feldgendarmerie, li dona un cop de bastó i abandona el cos en una cuneta –no sabem si estabornit o mort. Arriba a Ymonville, a prop de Chartres, contacta amb l'alcalde i organitzen una evacuació aèria que acaba fracassant perquè l'avió que l'havia de portar de retorn a Anglaterra no apareix. Però la xarxa persevera: el condueixen a París, de París a Jinville, Fontenay-sous-Bois, Tolosa, Pàmies i Lavelanet. Sembla que ja ho tenen coll avall però la cosa es complica. Passen uns dies en una borda i se'n van a Foix: en autobús!
Ell i sis companys d'evasió es perden pel bosc i s'oculen a Mercus, fins que no queda clar com apareix un guia, els admet al seu grup i amb una vintena més de fugitius –en total sumen 27, diu!–arriben a Andorra després d'una caminada de tres dies. I a partir d'aquí, com Ransom: dos dies reposant forces en un hotel –no en diu el nom– i partida cap a Manresa, Barcelona, Madrid i Gibraltar. El reglamentari informe secret sobre l'evasió, amb les identitats i descripcions dels home i les dones que els van ajudar de forma tan generosa com temerària –s'hi jugaven la vida si els alemanys els enxampaven– el firma Fink el 29 d'octubre, quatre mesos després de ser abatut al nord de França.
Llegenda negra
El nostre tercer evadit d'avui és l'artiller Edward Chonskie. Interessantíssim, de seguida veuran, perquè va tastar el costat negre de la llegenda dels passadors. El seu bombarder és abatut el 7 de juliol del 1943, no sabem on. A finals de mes el tenim formant part d'un grup de tres aviadors –els altres dos són Zioance i Carroll– a qui de nou una xarxa d'abnegats resistents ajuda a arribar fins a Tarbes. Aquí els donen 3.000 francs per pagar els serveis d'un guia espanyol que a mig camí els demana més diners i que més endavant els acaba abandonant. Tornen a Foix, són incapaços de localitzar les perosnes que els havien ajudat anteriorment i decideixen aventurar-se tots sols per les muntanyes. I van i se'n surten.
Després de sis dies de camí, conclou l'informe, arriben a Andorra i un jove francès els dona refugi en un paller. Han de marxar al dia següent, arriben a un altre veïnat, aquesta vegada sense nom, s'hi queden dos dies i quan ja desesperen apareix un policia, els forneix amb botes noves i els posa en contacte amb un tal Sherry que serà la seva salvació, perquè els porta a l'hotel d'una nord-americana –Lina Pla, potser?– i contracta un guia que el 7 d'ocubre els condueix a Espanya.
I acabem aquesta jornada a la guerra amb la peripècia dels sergents Claude Sharpless i George Elliott, tots dos artillers d'un altre B-17 abatut el 24 d'agost del 1943. Part de la tripulació aconsegueix passar a Espanya per Perpinyà i Figueres. Ells dos ho tindran una mica més complicat: l'última etapa comença el 25 de setembre a Tarbes, de Tarbes a Foix, i Verdun: el 3 d'octubre emprenen camí amb Jean, el membre de la Resistència que els ha fet de cicerona, una parella de jueus i un militar francès: "They crossed in Andorra without a a guide and the Jean arranegd for taxis to take them to St. Julian and National Hotel. On 6th october they walked over the Spanish border to a farmhouse where they spent the night. That night they joined another party led by a Spaniard, ealked part of that night and the next day to a hotel where they spent two days. Then a man from the Britishc Council drove them and Jean to Barcelona. They arrived there at the British consulate on 13th october".
