Amb només una poc temible amenaça de ruixat divendres, que quedava en poca cosa, i enmig d’una onadeta de calor, seria d’esperar que enguany totes les funcions del Retaule de Sant Ermengol -s’acomiadarà dissabte- arribin a bon port. I seria una segona bona notícia que s’afegeix a la primera: que enguany la tradicional representació hagi arrencat. Perquè a les portes va estar de no fer-ho i perdre’ns la cinquantena edició i les que, confiem, la seguiran. Ho expliquen des de la nova junta, encapçalada per Sònia Lanau i amb Toni Gasset com a tresorer: en agafar les regnes, al març, es van trobar amb una situació econòmica més que preocupant, amb una columna del deure considerablement nodrida. Prefereixen no fer la quantitat pública, però en explicar-la en petit comitè és cert que esfereeix. El compromís d’institucions -Ajuntament, Generalitat, Idapa- i empreses privades del territori d’ajudar a eixugar el deute els va empènyer a tirar endavant finalment i iniciar els assaigs. Però l’acord és poc més que verbal, així que tot i que “els donem un vot de confiança”, assegura qui està a càrrec dels comptes, de moment res no s’ha materialitzat.
“També confiem en el suport del poble: encara que sembli mentida, hi ha molta gent de la Seu que encara no ha vist mai la representació”, apunta Gasset. Tot i que les entrades, que vigilen que tinguin un preu assequible, a penes suposen un 35% de les despeses fixes.
Quins són aquests costos que estan pesant sobre la tradicional representació? Fonamentalment, els diners se’n van en el lloguer dels equips de llums i so, i els tècnics encarregats, a banda del que s’ha de destinar al director: s’ha de remunerar un professional que, a més a més, es veu obligat a desplaçar-se des de Puigcerdà. La resta de l’equip, el centenar i escaig de persones que es necessiten per aixecar el muntatge i els nou dies de representacions, funcionen per pura voluntarietat i compromís amb un dels esdeveniments que, cal no oblidar-ho, és un dels trets distintius de la ciutat. I no serà que el Retaule no desperti interès: pràcticament la meitat de la nova junta s’ha incorporat per primer cop i això, amb les dificultats que comporta trobar qui es posi al davant d’entitats culturals, ja és molt positiu. A banda, la saba nova: tota “una colleta”, reconeix Gasset, de jovenets d’entre sis i divuit anys que s’han incorporat recentment i s’ho agafen “amb autèntica il·lusió”.
Així les coses, la reflexió és evident: s’imaginen com ens estiraríem els cabells si per manca de suport econòmic el Retaule desaparegués? “I temo molt que si es deixés de fer un any o més, després seria molt difícil de tornar-lo a arrencar, perquè el jovent d’avui en dia ja té altres maneres de comunicar-se i fer”, reflexiona Gasset. El Retaule ja va sobreposar-se a un parell d’aturades temporals, recordem-ho, entre els seixanta i setanta la primera i als noranta, la segona, fins al 2003. Diumenge passat, 3 d’agost, el Retaule celebrava els 68 anys de la primera representació.
Amb tot el bagatge que acumula des que Esteve Albert el va escriure i es va posar en escena per primer cop, el 1957, i amb la qualitat artística que desplega –“ens ve a veure gent que estava per aquí de vacances i no el coneixia i sempre en surten gratament sorpresos”, insisteix Gasset–, a banda de la singularitat que representa el muntatge, no deixa de ser un misteri que no tingui més predicament fora d’aquestes comarques properes i Andorra. La promoció exterior –conjuntament amb la de la mateixa catedral– és un (altre) deure pendent de les institucions envers el Retaule, que té més potencial per atreure nous públics del que realment s’aprofita.
El Retaule és un acte íntimament lligat a la capital urgellenca, sí, però també amb relacions fortíssimes amb Andorra. No sols perquè en els seus anys de vida sovint ha tingut part de l’equip arribat des del Principat, sinó perquè entre les escenes escrites pel de Dosrius alguna de les principals s’ubica al país, a Llumeneres, allà on l’emblemàtic bisbe fa un repàs i reflexió sobre la seva vida.
Així les coses, que la possibilitat que el Retaule arribés a no fer-se enguany, que la seva salut trontolli, no ens sembla a tots plegats una autèntica bestiesa?