Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, sentència de mort, Manuel Bacó, 1896, Tribunal de Corts, Pere Areny Aleix, Joan Mandicó, Charles Romeu
Andorra, sentència de mort, Manuel Bacó, 1896, Tribunal de Corts, Pere Areny Aleix, Joan Mandicó, Charles Romeu

El reu Bacó, camí de presidi


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Bacó, condemnat a mort per l'homicidi de la seva mare, la Mariona de cal Marió d'Engordany, es dirigeix cap a la presó de Casa de la Vall després d'escoltar la lectura de la sentència (clixé Romeu / Andorra ara fa temps)

No va ser el primer —infaust honor que recau en el canillenc Joan Mandicó, agarrotat el 29 de febrer de 1860— ni tampoc l’últim condemnat a mort de la nostra història recent —que com és sabut va ser el fratricida Pere Areny Aleix, també canillenc, per cert, afusellat el 18 d’octubre de 1943—. Però Manuel Bacó sí que és l’únic reu que va veure la pena capital commutada in extremis per la de treballs forçats a perpetuïtat. La lectura de la sentència va tenir lloc el 17 d’abril de 1896 a la plaça d’Andorra la Vella —encara no rebatejada amb el nom del bisbe Benlloch— i en una escena retratada per Charles Romeu que recorda de forma inquietant la que mig segle després, i amb ocasió de la sentència de Pere Areny, ens havia de deixar Valentí Claverol.

Tot això ja ho sabíem, i si en parlem avui i aquí és perquè els últimes dies ha circulat profusament per les xarxes socials, i gràcies a aquest sensacional safareig històric que és el perfil d’Andorra Antiga, la fotografia d’aquí al costat: el pobre Bacó dirigint-se cap a la presó de Casa de la Vall després de sentir la sentència. Un document que si bé no és rigorosament inèdit sí que constitueix una peça raríssima, publicat fa quatre decennis per primera i única vegada per Lídia Armengol a Andorra... ara fa temps, formidable llibre avui carn de col·leccionista.

Aquest últim i essencial detall és el que ens escamoteja l’entrada d’Andorra Antiga, i és el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional, Isidre Escorihuela, qui ens posa sobre la pista. De fet, es tracta d’una còpia de la placa de vidre original —10 per 15 centímetres— que devia disparar un col·laborador de Romeu, perquè el senyor veguer —potser l’home del bombí— forma part de les autoritats que al centre de la imatge donen a l’escena un aire de funesta solemnitat: no podia ser als dos llocs a la vegada. En qualsevol cas, la fotografia forma part de la vintena de còpies en paper del fons Romeu conservades a l’Arxiu, tot i que —adverteix Escorihuela— se’n desconeix l’origen.

Es tracta, en fi, d’una escena esgarrifosa, potser més fins i tot que la molt més divulgada de la lectura davant de la casa Rebés, perquè avui sabem, gràcies a l’expedient del cas conservat també a l’Arxiu, que el pas per la presó de Casa de la Vall és un pur tràmit: el mateix 17 d’abril el parricida Bacó, a qui el Tribunal de Corts troba culpable de l’assassinat de la seva mare —Maria Calbó, la padrina Mariona, de casa Marió d’Engordany—, és conduït per dos homes armats i pel Sisco de Sans fins a Porta. Aquí el recullen dos gendarmes del destacament de la Tor de Querol, que expedeixen fins i tot un rebut que forma part de l’expedient. El gendarme chef d’escorte, un tal Nègre, hi diu que es fan càrrec de l’home, “condamné par la tribunal des Corts aux travaux forcés à perpétuité”. El que no sabem és on va complir Bacó la pena, ni si de veritat va ser “à perpétuité”: la història li perd aquí la pista. Per ara, és clar.

Diguem per anar acabant que el que converteix el de Bacó en un cas singularíssim, únic en la nostra història penal, és la insòlita clemència que va mostrar el tribunal: la prerrogativa de commutar la pena de mort per la de treballs forçats no la van aplicar ni els seus antecessors del 1860, amb Mandicó, ni els successors del 1943, amb Areny. I això que el seu també és un episodi digne d’El Caso: segons la sentència, l’home va matar la mare de tres garrotades al cap, “y com sens dupte la victima encara respiraba la agafá per lo coll y la escañá segons resulta de les unglades que tenia al mateix coll”. El parricida no en va tenir prou i va posar el cap de la difunta al foc, “ja sia per precipitar la mort, ja sia per demostrar que arribá un accident a la víctima”. Conclusió: “De totes aqueixes circumstancias y tambe de la unanimitat de la opinió púbkica es desprén que lo asasinat de Maria Calbó es imputable a son fill.” Val a dir, per fer-ho tot encara una mica més retorçat, que el mateix Tribunal condemna Rosa Albós, l’esposa de Manuel, a deu anys de treballs forçats com a “instigadora del crim, per ser la causa constant de les cuestions amb sa difunta sogra ja que la presnecia de ella en la casa de sos sogres feia perdre la tranquilitat y originava la discordia”. Tampoc consta on va complir la pena, ni si va tornar mai al país.

Andorra
sentència de mort
Manuel Bacó
1896
Tribunal de Corts
Pere Areny Aleix
Joan Mandicó
Charles Romeu
Número de vots: 219
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic