Com afronten els autors el cara a cara amb el lector? Porten preparada de casa una dedicatòria estàndard per si de cas? Improvisen? I ells, cultiven també aquesta mena de mitomania lletraferida?
No són els llibres, en realitat, el nervi de Sant Jordi, sinó els autors. Els llibres són l’excusa. Una parada amb la rècula d’escriptors ordenadament estabulats, un al costat de l’altre, esperant que els lectors arribin amb el seu exemplar sota el braç i en munyin la reglamentària firma. Aquest és el moment culminant de la festa, autor i lector cara a cara, un ritual que té alguna cosa de cita a cegues estil First Dates, perquè en els breus minuts que dura la cerimònia tots dos intenten estar a l’altura i satisfer les altes expectatives de l’altre: un, de l’autor que (més o menys) admira; l’altre, del lector que l’ha posat en cert pedestal literari. I ja saben que de vegades els mites millor mantenir-los ben lluny perquè no ens surtin carbassa.
No tothom és com Pol Bartolomé, que s’estrenava avui a l’altre costat de la taula amb Andorra i la qüestió europea i que recorda l’ocasió que va coincidir amb Eduardo Mendoza en una cafeteria de Barcelona. Bartolomé portava per casualitat un llibre seu sota el braç, posem que La ciudad de los prodigios, i es va atrevir a demanar-li. “Si vols te’l firmo, però no facis que te’l dediqui”, li va contestar. “Per mi, encantant. Entenc que el que enriqueix un exemplar és la firma, no la dedicatòria de circumstàncies que et pot fer algú que no et coneix de res”.
També debutava Roser Porta (Olor de sofre), que com Bartolomé acostuma a improvisar, quan toca firma –“Home, que és el meu primer Sant Jordi!”– i que no es confessa especialment mitòmana. Però recorda dues altes ocasions que es va atrevir a demanar firma: una, quan estudiava a Barcelona i va recórrer mitja ciutat per una presentació de Quim Monzó, era l’època de El perquè de tot plegat; l’altra, a Carme Riera, que acabava de publicar Dins el darrer blau.
El cas de Mariona Bessa (Torno en set dies) és singularíssim: l’any passat firmava exemplars del debut, La captura, al Corte Inglés, i tenia de veïns de parada Ildefonso Falcones, Julia Navarro i Jorge Javier Vázquez; avui, a la plaça del Poble, Ivan Armengod (Liderazgo 19+71) i Melània Vinyals (Les aparences enganyen). “M’agrada aquesta familiaritat”. Ella sí que és de les mitòmanes, “vaig fer dues hores de cua la vegada que Eloy Moreno va venir a Llibres Idees”, i porta de casa precuinada una dedicatòria estàndard, per si de cas, i perquè l’any passat va pagar la novatada. En té una per a cadascuna de les seves novel·les. “Els ingredients de la vida són tres: família coratge i amor” (La captura) o “Les muntanyes sempre seran casa nostra” (Torno en set dies). La qüestió és com s’ho farà quan en lloc de dues n’hagi publicat mitja dotzena.
Albert Ginestà, en fi, comença a ser gat vell i tampoc se’n refia de la improvisació. Aquest toca Inconfessables, així que la fórmula més o menys estàndard comença amb un “Confesso que m’ha fet molta il·lusió que triïs aquest llibre...” Subtil, convindran. En canvi, assegura no haver mogut mai un dit per aconseguir una firma: “No sé si es pot dir, però no li dono cap valor, i quan m’he fet firmar un exemplar, normalment d’un escriptor amic, ho he fet més aviat pensant en ell que no en mi”. Cas similar al de David Gálvez (Succedanis d’eternitat). “Només faria un esforç si un dia Cortázar es plantés al mig de la plaça del Poble. Llavors sí que desenterraria el meu exemplar de Rayuela...” I es reconeix ben poc “professional”. “No tinc cap dedicatòria de recurs, improviso sempre, i després acabo sentint-me indefectiblement culpable”.
Tot el contrari d’Eva Arasa (Cossos estranys), que s’estrena en la novel·la i que estrena també segell de cautxú –una lluna i un gatet moníssim, dissenyat per la seva germana, il·lustradora– que estampa a cada exemplar: “Em feia molta enveja Albert Villaró, que acostuma a acompanyar la dedicatòria amb una il·lustració, i com que no sé dibuixar, li vaig demanar a la meva germana, il·lustradora, que em dissenyés un segell. Me’n farà un per cada llibre que publiqui així que seran col·leccionables”. Ludmilla Lacueva (Vots de sang) també ho ha fet més difícil encara i aquest any s’ha presentat amb una llibreteta especial on ha fet firmar a cadascun dels companys de taula. Vinyals, per acabar, recorda la dedicatòria del televisiu Òscar Dalmau, “que va personalitzar a partir de l’outfit que portava en aquell moment, va ser molt maco”. Lara de Miguel (Benvinguda a la realitat) ha fet cua (i a la Feria de Madrid) per una firmeta del poeta Miguel Gane, i Quim Valera (L’antic país antic) pel traspassat José Luis Sampedro, quan era president d’honor de la Universitat d’Estiu.