Era el detallet que impedia dir que sí que el Projecte Caldes per fi pot posar el punt final. Tan detallet que és molt probable que no s’hi hagin arribat a fixar: és l’aixeta aquesta d’aquí al costat, que completa la font del Roc del Metge. I on hi ha la novetat, es demanaran legítimament: totes les fonts tenen la seva aixeta. Totes, sí, excepte aquesta, que en el projecte inicial de Javier Balmaseda tenia només un sortidor d’aigua que rajava de forma contínua i que anava a parar a la bassa frontal, i que no havia previst l’aixeta reglamentària. Pot semblar un problema menor, i sens dubte ho és, però amb la nova configuració de la font, que emergeix del roc amb una bassa convexa, resultava impossible un gest tan natural com posar la mà sota el raig, i no diguem ja omplir una ampolla d’aigua termal. Era una rutina que molts dels veïns del Barri –i de fet, no només veïns– venien fent de forma habitual des de temps diguem-ne immemorial, i d’un dia per l’altre se’n van veure privats.

En realitat no va ser d’un dia per l’altre, perquè les obres del Projecte Caldes van arrencar el setembre del 2022 i es va allargar dos anys, però vostès ja m’entenen. El cas és que els veïns van elevar les queixes reglamentàries al Comú i que com rectificar és de savis, la corporació va atendre la veu del poble i tres setmanes enrere hi va instal·lar aquesta humil, senzilla aixeta. No deixa de tenir cert punt d’ironia que una intervenció que inclou quasi mig centenar d’aixetes XXL s’hagués descuidat de posar-ne una de veritat just al lloc on feia més falta. A l’únic, de fet. Sobretot, si tenim en compte que un dels objectius fundacionals del Projecte Caldes era recuperar l’estretíssima relació que la part alta d’Escaldes sempre ha tingut amb l’aigua termal, i d’aquí la proliferació de basses, aixetes i fonts.

Dèiem una mica més amunt que el costum d’aprofitar per a usos domèstics l’aigua de la font del Roc del Metge és immemorial. En realitat, no va més enllà dels anys 50, que és quan el Comú la va obrir. I la versió actual n’és la tercera. La primera font era un model senzill, similar a les que han sobreviscut al passeig del riu, a tocar del pont d’Engordany, i en un racó de la plaça de Santa Anna, pujant cap a les escoles franceses. Totes dues porten gravat l’any 1954. Se n’ha conservat una fotografia de Fèlix Peig –de qui, si no?– sense data però molt probablement de finals anys 70, si hem de prendre com a referència l’anunci d’una actuació de Torrebruno que hi ha al cartell de la torre elèctrica del costat. Per tant, la segona versió de la font era  posterior i relativament moderna, amb aquell joc de bancs còncaus, un doll d’on rajava contínuament aigua calenta –de forma natural i a una temperatura que oscil·la entre els 68 i els 71º– i dues aixetes, una de calenta i una altra de freda. Aquesta última no s’ha recuperat en l’estructura projectada per Balmaseda, que d’altra banda ha reforçat la cova oberta als anys 80 i l’ha folrat amb un arc de mig punt d’inspiració vagament brutalista i que no té res a veure, adverteix l’artista, amb el nostre romànic. L’únic element físic que se n’ha conservat és la reixa.  

I això és tot el que hem pogut saber sobre aquest element tan idiosincràtic del paisatge urbà escaldenc. Tan humil i tan nou que ni Pere Canturri sembla que hi va arribar a prestar atenció. Pel que fa al nom, la versió més fidedigna sosté que se’l deu a cert doctor francès que en algun moment  de la primera meitat del segle XX va adquirir el roc amb la quimèrica idea de construir-hi un xalet. Òbviament, no va ser possible vèncer la penya, el bon home va acabar desistint i finalment el Comú va acabar recuperant  el pedrot. L’únic que n’ha quedat és el nom i unes vagues (i falses) reminiscències romàntiques com de balneari vuitcentista. Pura mistificació.

Ara només falta la passarel·la que travessa el Valira a l’altura de l’Espai Caldes. Segons el Comú, l’obertura és imminent.