El roc, dels ibers, no de les bruixes

L'arqueòleg Pierre Campmajó sosté que el conjunt rupestre de Prats va ser tallat cap al segle III abans de la nostra era.

Doncs el roc de Prats no és de les Bruixes, com volia la tradició. Ja saben: que el diable s’hi va barallar amb una colla de metzineres locals i que, en despenyar-se, va deixar la marca de les urpes a la pedra, i només de pensar-ho fa mal. Tampoc és una herència dels nostres rebesavis del neolític, posem que cap al bronze final, com proposava Pere Canturri, el descobridor d’aquest conjunt rupestre. No. El roc de les Bruixes va ser obra de les tribus ibers que durant les guerres púniques es van aliar amb els cartaginesos. Amb els perdedors, és clar, i Roma no era precisament generosa amb els vençuts. Així que els ibers supervivents es van acabar refugiant en aquesta banda del Pirineu, amb especial predilecció pel que avui és la Cerdanya i Andorra, entre els ceretans i els andosins, que no sabem ben bé com els van acollir.

Som a cavall dels segles III i II abans de la nostra era, i aquesta és la hipòtesi que sosté l’arqueòleg Pierre Campmajó, una de les màximes autoritats en art rupestre del Pirineu i a qui Patrimoni ha encarregat l’aixecament dels gravats del roc de les Bruixes. Bé, dels gravats exactament, tampoc, sinó de la còpia en bronze que cap al 1995 es va instal·lar als jardins de davant del Palau de Gel de Canillo. Diu Campmajó que es tracta d’una rèplica tan perfecta que no cal treballar amb l’original que, d’altra banda, coneix des de fa dos decennis.

La seva feina, en fi, consistirà a calcar el miler de gravats que –calcula– contenen les tres lloses del roc de les Bruixes: cadascuna la dividirà en una quadrícula de 40 per 40, fotografiarà cadascun dels quadrats i després, ja al taller, els muntarà com si fossin un trencaclosques i els calcarà. Tot plegat serà la base per a una monografia que preveu tenir enllestida abans de l’estiu, i d’un vídeo que substituirà el que es va produir a mitjan anys 90 i que, en opinió de Patrimoni, ha quedat obsolet. Més ben dit: el que han quedat obsoletes són les interpretacions que s’hi proposaven. La mena de documental fa temps que s’ha perdut i sembla que en circula alguna còpia pel Youtube. Tot plegat, més aviat pintoresc si tenim en compte que estem parlant del que és probablement el conjunt rupestre més singular del nostre patrimoni.

Així que ibers. Campmajó li esmena la plana a Canturri i avança dos mil·lennis la datació del roc de les Bruixes. I ho fa per comparació amb els prop de 10.000 gravats que ha inventariat a la Cerdanya, especialment a Guils, Oseja i la Tor de Querol, on ha localitzat gravats naviformes “molt similars” –sosté– als que els nostres rebesavis van tallar o, millor dit, gratar, a Prats. El que és decisiu, conclou, és que molts d’aquests gravats naviformes –que es diuen així perquè amb una mica d’imaginació s’hi pot intuir la forma del casc d’una nau– apareixen sovint associats a antropònims escrits en l’alfabet iber. Al roc de les Bruixes no se n’hi han localitzat, d’hipotètiques paraules o lletres iberes, però la similitud dels gravats naviformes andosins i ceretans és suficient per adjudicar-los un mateix origen.

En el que sí que coincideix amb Canturri és a considerar que en aquell roc en concret se li atribuïen poders taumatúrgics i que per això es va convertir en l’epicentre d’uns rituals que avui ens son desconeguts. Només en podem intuir que l’iber de torn que s’hi atansava esgarrapava la pedra amb el ganivet per extreure’n unes unces de pols amb què elaborar ungüents, especula. Exactament com els pelegrins medievals feien amb els murs de la catedral de Salamanca.

Doncs aquesta és la hipòtesi que el nou aixecament del roc de les Bruixes ajudarà a confirmar. Més fàcil és, diu Campmajó, la datació i la interpretació de la llosa vertical del conjunt rupestre, que David Mas no tenia clar si eren de la primera edat del bronze, posem que a mitjans del primer mil·lenni abans de la nostra era. Doncs tampoc. Segons Campmajó, es tracta sense cap mena de dubte de gravats d’origen medieval. I encara concreta més: els ubica cap al segle XIII. Ho conclou a partir de la sella que munta un dels cavalls, així com dels vestits, els cascs, les llances i tota la panòplia bèl·lica que exhibeixen els guerrers.