Sembla que ho sabem tot, oi, sobre el nostre romànic, i que ens l’han explicat del dret i del revés. Doncs ni remotament. Encara no fa un mes els arqueòlegs de Patrimoni descobrien que dos dels murs del campanar de Sant Martí de la Cortinada arrenquen des dels fonaments i que s’aixequen fins a dalt de tot de l’estructura, i que els altres dos es recolzen sobre la volta de la capella inferior. I què, es demanaran. Segur. Doncs i molt, perquè aquest humil i accidental descobriment, fruit col·lateral de la rehabilitació integral del temple que el ministeri hi ha efectuat els últims mesos, ha obligat a replantejar la datació de la capella, que fins ara es creia d’època moderna –potser del 1630, quan es va canviar l’orientació del temple, o més aviat del 1781, quan es van obrir les altres capelles laterals– i resulta que és coetània al campanar i que es va aixecar, per tant, a mitjans de segle XII, just després de la construcció de l’església. 

No ho sabem tot, ni molt menys. Un altre exemple. Recordin el Sant Cristòfol d’Anyós: arrencat el 1932, se li va perdre la pista en algun moment del 1955 i així constava, en parador desconegut, fins que l’historiador català Carles Mancho s’hi va topar per casualitat el 2020, en possessió de cert col·leccionista francès. Per no parlar del retorn de dues de les peces estrella del nostre romànic: els frescos de Santa Coloma, el 2007, i El bes de Judes i la Flagel·lació de Crist, el 2024, després de gairebé un segle a l’exili i avui exposades a l’Espai Columba. O del retaule de Sant Miquel de Prats, que donàvem també per perdut i que tant l’historiador català Albert Velasco com Antoni Ubac situen a la Fundació March de Palma de Mallorca.

Són tan sols cinc exemples que demostren que el coneixement sobre el nostre patrimoni romànic evoluciona no direm que de dia en dia, però sí d’any en any. I per això era tan necessari revisar, actualitzar i completar Andorra Romànica, publicat el 1989 i encara avui la Bíblia en la matèria. I això és exactament el que fa l’Enciclopèdia del Romànic de la Península Ibèrica. Dos anys llargs de feina, ha costat arribar fins aquí, des que el juny del 2025 l’arquitecte i caricaturista José María Pérez, aka Peridis, es va plantar a Santa Coloma per anunciar la bona nova: el romànic andosí s’incorporava amb tots els honors en aquesta obra colossal, que va arrencar humilment el 2004 amb el volum consagrat al romànic de la província castellana de Palència, que primer es va estendre a la comunitat de Castella i Lleó, d’aquí a tot Espanya, després a Portugal i ara, per fi, a Andorra, tancant el cercle i fent honor al seu nom: serà l’abecé del romànic peninsular. De tota la península, inclosos nosaltres.

El volum andorrà serà el número 67 de la col·lecció. Apareixerà just després dels tres patracols consagrats al romànic de la província de Girona, incorporarà una seixantena de fitxes  i hi desfilaran 31 dels nostres monuments, distribuïts per parròquies i precedits per cinc estudis introductoris dedicats al context històric, l’arquitectura, la imatgeria religiosa, la diàspora i la recuperació del patrimoni. La historiadora Alba Pampalona, per part de Patrimoni, i Juan Antonio Olañeta, una de les màximes autoritats en el romànic ibèric, han coordinat un equip format per trenta especialistes, i el volum –trilingüe: català, castellà i francès– es presentarà a l’octubre primer a Andorra i després a Madrid. L’edició en paper es posarà a la venda a un preu per concretar –però que si ens hem de refiar dels volums anteriors pot fregar tranquil·lament els 100 euros– i la digital serà d’accés lliure, com ho és tota la col·lecció. 

Recordin que l’ànima d’aquesta aventura monumental és Peridis, l’històric caricaturista del diari El País, arquitecte de formació i tocat des de sempre, deia fa dos anys, per la dèria del romànic. Tota la vida estudiant-lo des del Centro de Estudios del Románico, amb seu al monestir de Santa María la Real (Aguilar de Campoo, Palència) i encara no se li ha acabat l’entusiasme: “El romànic ho té tot. Està perfectament integrat al paisatge i el podem entendre com l’art que fèiem quan com a societat érem encara nens. Conserva aquest toc infantil, espontani. I a la vegada té vincles amb els nostres temps: els Beatus són els còmics de l’edat mitjana; els pòrtics de les esglésies eren la Bíblia dels pobres, que llegia tot el món i que prometia la vida eterna no només als faraons o als emperadors, sinó a tothom. I això ho veien cada diumenge a missa. Un consol de primera davant d’una vida breu i miserable. El romànic és arquitectura, és pintura, és cultura, és història, és llegenda i és memòria. S’estén per tot Europa, des d’Oslo a Lisboa. És l’art de la primera Unió Europea.”

Ho deia Peridis fa dos anys a Santa Coloma, i no sé vostès, però nosaltres no en tocaríem ni una coma.