Comú i ARCA suspenen l’edició del 2022 i volen mudar-se a Les Fontetes per celebrar l’any que ve el 25è aniversari.

Molt probablement ja ho havien intuït, perquè a aquestes altures del calendari la programació de La Massana Còmic està tancadíssima. Òbviament, aquesta primavera no hi haurà saló, com tampoc n’hi va haver l’any passat, i menys encara l’altre. La pandèmia, ja saben. Tampoc n’hi haurà a la tardor, que era una opció remota que havia plantejat l’ànima del saló i de l’ARCA, Joan Pieras. I d’aquí a finals d’any ens haurem de conformar amb les exposicions individuals que s’han anat succeint els últims dos anys al Museu del Còmic: fins al 14 de maig, Ricardo Muñoz. I a partir de la setmana següent, un dels grans de l’underground espanyol: el lleidatà Miguel Gallardo (1955-2022), pare de Makoki i fundador de El Víbora, que és com dir una assignatura obligatòria de l’educació sentimental de les generacions que es van fer grans als 70 i 80.

Fins aquí, les males notícies, que de fet no ho són tant perquè la Massana no s’ha quedat mai sense còmic. Però atenció a les bones: el saló s’atura per tercera i última vegada, sí, però ho fa per agafar impuls i tornar l’any que ve supervitaminat i supermineralitzat. Veuran: el Comú i l’ARCA volen recuperar el format XXL dels temps daurats del saló, amb motiu del 25è aniversari, que s’hauria d’haver celebrat el 2020 i que òbviament es va quedar al calaix. Una de les inquietuds de Pieras era la ubicació: els baixos de La Closeta, que havien acollit històricament el saló, els ocuparà pròximament el servei de Tràmits i quedaven per tant inhabilitats. I la solució ha sigut tan imaginativa com eficaç: traslladar el còmic a Les Fontetes, seguint l’exemple del Vide Dressing.

De moment és només una idea “romàntica”, diu el conseller de Cultura, Guillem Forné, “però farem els possibles perquè sigui una realitat”. Es tracta, diu, de convertir el museu en l’epicentre del saló, estendre els estands per les dues plantes de l’edifici de Les Fontetes, la passarel·la i el telecabina, i aprofitar les dues places, la del Comú i la de Les Fontetes, per programar-hi activitats a l’aire lliure, així com el teatre per a conferències i projeccions.

“Vam assajar el format amb el Vide Dressing i va ser especialment satisfactori”, diu Forné. Falta acabar-ho de lligar, perquè no està encara al sac i ben lligat, però les probabilitats són ara mateix altíssimes, “i seria una forma de celebrar com toca el primer quart de segle d’un saló que ens ha vinculat per sempre al còmic i que té a la parròquia un impacte enorme que no volem que es refredi”. Caldrà tancar també el calendari: el saló tenia històricament lloc a principis de primavera, entre finals d’abril i principis de maig, una vegada acabada la temporada d’esquí. El 2020 hauria estrenat dates, al juny, si no s’hagués acabat cancel·lant. I Forné no descarta que la pròxima edició sigui a la tardor. Però tot això està de moment a l’aire. 

Paraula de Pieras
El que sembla segur és que l’any que ve hi haurà Massana Còmic, i només això ja és una excel·lent notícia per a tots els que temíem que tres anys de silenci fossin massa perquè el saló sobrevisqués. De fet, el mateix Pieras no ho acabava de veure setmanes enrere del tot clar. Dues edicions suspeses in extremis, la necessitat de buscar un espai alternatiu capaç de substituir La Closeta, i la tràgica baixa d’Enrique Rubio, traspassat ara fa un any i que a les seves moltes facetes afegia la de mà dreta de Pieras per a les qüestions logístiques del saló, no auguraven res de bo. A banda de repartir les exposicions al llarg de l’any i donar així contingut al museu del còmic, com s’ha fet els últims dos anys de pandèmia, una altra opció que Pieras havia plantejat era organitzar un saló de butxaca, amb menys autors i menys obra original. Però probablement, això no hauria sigut un saló, sinó una altra cosa. 

Però tot això ja és parlar per parlar. ARCA i Comú treballen ja en la 25a edició d’una cita convertida en clàssic. La primeríssima edició va tenir lloc el 1997 a la Massana filla legítima d’una primera aventura, Somnis a 1,50, que l’any anterior havia patrocinat l’ambaixada espanyola ja amb Pieras com a ideòleg de l’invent. Des d’aleshores hi han desfilat més de dos centenars d’autors, des de catacracs universals del gènere, pensem en Rosinsky, Mezières i Vance, fins als grans clàssics del tebeo espanyol, des de Blanco, Sabartés i Muntañola fins a Bernet, Ezquerra i Pellejero. Doncs això no acaba aquí. Com diria Superatón: “No se vayan todavía, aun hay más”. Tinguin només una mica de paciència i mentrestant matin el cuquet al museu. L’any que ve. Paraula de Pieras.