Lizarte i Valera identifiquen al fons fotogràfic de l’autor de ‘La coutume d’Andorre’ conservat a la Universitat de Burdeus el comunidor de Sant Esteve, que ja havia desaparegut als anys 20 del segle passat i que s’aixecava aproximadament a l’absidiola on avui hi ha la pica baptismal de l’arxiprestal.

No és cap secret l’existència a la Universitat de Burdeus del fons de Jean-Auguste Brutails (Vivier, 1859-Bordeus, 1926), arxiver, jurista, arqueòleg i paleògraf, jutge del nostre Tribunal Superior des del 1888 fins al seu traspàs, i sobretot, sobretot, autor de La coutume d’Andorra (1904), patracol essencial que repassa la història, els usos, els costums i les institucions del nostre racó de món, sempre amb un notori biaix francòfil. De fet, n’havíem parlat aquí mateix fa un parell d’anys, quan Robert Lizarte s’hi va capbussar per buscar-ne el rastre de la campana de Vila entre el mig centenar de fotografies de temàtica andorrana que s’hi conserven. Pensin que daten de finals del segle XIX: no n’hi ha gaires, com aquestes, ni per la quantitat ni per la qualitat ni per la vocació etnogràfica que denoten.

No cal dir que la campana de Vila va aparèixer. Amb torna. Setmanes enrere ell i Quim Valera van tornar a les fotografies de Brutails. Tenien la intuïció que en alguna d’elles podria aparèixer el rastre dels comunidors que fins a la primera meitat del segle XX s’aixecaven a tocar de les nostres esglésies. Els comunidors, sí: aquestes construccions rectangulars, habitualment obertes, des d’on el mossèn de torn espantava tempestes, aiguats, pedregades i altres calamitats. Avui només en queden dos, entre nosaltres: el de Santa Eulàlia d’Encamp, l’únic tancat i l’únic també que ha sobreviscut a la picota, i el de Sant Corneli d’Ordino, derruït als anys 50 i reconstruït als 70 a l’emplaçament actual, que no era l’original. El de Sant Julià el van fulminar un mal dia d’hivern del 1974, Sergi Mas en conserva un joc de caps de biga que la seva dona, Maria Canalis, va salvar d’anar al foc, i mossèn Pepe té la vaga intenció d’aixecar-ne una rèplica.

Però tot això ja ho sabíem, i si en tornem a parlar avui i aquí és perquè a tres de les fotografies de Brutails s’hi distingeix perfectament l’estructura del comunidor de Sant Esteve. Es trobava a la part posterior de l’arxiprestal, a continuació del cementiri i als peus del campanar. Aproximadament, opinen, a l’alçada de l’absidiola on avui, i des de la gran reforma del 1962, hi ha la pica baptismal. Com quasi tots els seus germans, era una estructura oberta, aparentment de dimensions superiors i que Valera està convençut que cal identificar amb el “pòrtic” on el llibre d’actes del Consell de la Terra dictaminava que s’havien de convocar les reunions del consell i també del Quart d’Andorra abans de la Casa de la Vall. D’aquí que el comunidor tingués no només una funció religiosa sinó també institucional.

Les fotografies eren com ja s’ha dit conegudes, però calia saber-hi buscar per fer-les parlar. I això és exactament el que han fet Valera i Lizarte –o al revés–, que hi han localitzat no només el comunidor sinó també el colomer de casa Mateu, encara en plenitud de facultats, víctima als anys 70 d’un incendi que en va socarrimar el llosat per acabar sent decapitat i postrat a l’anodí estat actual: fixin-se la pròxima vegada que pugin pel viaducte de Doctor Vilanova.

Diu Lizarte que el ritual per espantar tempestes s’acompanyava amb el toc de comunir, que consistia a fer repicar la Bàrbara, que no faltava a cap campanar digne d’aquest nom. Si el conjur fallava, les altres campanes s’afegien al concert i el resultat podia ser un guirigall considerable. Devien funcionar, perquè els comunidors van proliferar a partir del segle XVI i van sobreviure fins ben entrat el XX. A Lizarte i Valera se’ls ha posat entre cella i cella buscar-ne els vestigis documentals i creuen que en trobaran a les consuetes, les actes que duien els mossens, que han arribat fins a nosaltres i que sorprenentment encara no s’han explotat, amb l’alta excepció del d’Encamp. A la consueta de Canillo, per exemple, una mà anònima hi va deixar constància de la queixa dels veïns, que li reclamaven que a l’hora de comunir tingués la professionalitat de fer-ho des del comunidor, amb tots els ets i uts, i no còmodament instal·lat a casa seva.

El testimoni de Brutails, en fi, s’afegeix al del fotògraf Fèlix Peig, que a finals dels anys 60 (però del segle XX) també va fotografiar el comunidor de Sant Julià, mig amagat rere un mur que donava al carrer dels Xiulets i arrasat, com ja s’ha dit, el 1974. El d’Ordino està profusament documentat, i falten, per tant, els d’Escaldes, la Massana i Canillo. S’hi poden jugar un peix que n’acabaran trobant el rastre.