Jordi Casamajor hi localitza una col·lecció d’estrelles de cinc puntes que confirmen la pedra dreta com a lloc sagrat d’origen pagà.

La Senyoreta!? Sí, home, la pedra dreta que s’aixeca a l’antic camí de Juverri i amb què es topava necessàriament (i s'hi topa) el foraster que entrava des de territori català pel bosc d’Auvinyà. Un roc de dimensions considerables, prop de tres metres d’alçada, que forma part de la col·lecció de pedres dretes del nostre patrimoni rupestre, junt amb la de Molleres i la roca Bernada de Fontaneda, que encara es conserven, i els desapareguts menhirs de Fra Miquel i de la Serra de l’Honor. Un indret tan idiosincràtic que fins i tot ha donat peu a una llegenda pròpia: la pedra és ni més ni menys que la Dama Blanca, tòtem protector que agafa forma humana quan s’acosta un perill i converteix sense remissió en llops els presumptes agressors.

No podia ser que un roc tan ritualitzat no conservés el rastre de la seva antiga sacralitat. Ho pensava Jordi Casamajor i ho pensava també Pere Canturri, ànima bessona en matèria de petròglifs i amb qui havia compartit en repetides vegades els seus dubtes. No podia ser, diu Casamajor, i s’havien saldat amb sonors fracassos les expedicions a la recerca de signes que poguessin documentar i confirmar la condició de temple pagà que tant l’un com l’altre li atribuïen. Pensin en els rocs de les bruixes  –tant el de Prats com el de Meritxell, amb les seves impressionants col·leccions de gravats rupestres– i entendran el que Casamajor i Canturri creien que hi hauria d’haver al roc de la Senyoreta.

No podia ser i no era. Perquè ara fa quinze dies, en una excursió rutinària a Auvinyà, Casamajor va tornar al roc per enèsima vegada armat de la intuïció que gasten els que en tenen el cul pelat, de topar-se amb petròglifs on la resta de mortals només veiem pedres. Va ser la fortuna, diu, o la llum del moment, o una veueta ancestral que li parlava des del fons dels temps. El cas és que va ser inspeccionar com tantes altres vegades la superfície del roc i topar-se de morros amb tres formidables estrelles de cinc puntes que mai abans no havia vist. “Ni jo, ni ningú de qui tingui notícia”, explica amb l’entusiasme del descobridor. Tres estrelles, dèiem, un tipus de gravat que apareix de forma recurrent en els nostres jaciments rupestres (tornem als rocs de les Bruixes, també a Bixessarri) i sempre associat a un sagrat. Tres estrelles que devien ser en origen unes quantes més, diu, “però la resta es deuen haver perdut per l’exfoliació natural de l’esquist, que es va pelant per efecte de la meteorologia i dels segles”.

Vist així, el miracle és que s’hagin conservat aquests tres. Casamajor considera, per la pàtina, que podrien datar de l’edat mitjana, probablement anteriors i tot, qui sap si coetanis de la fase més antiga del roc de les Bruixes. Encara en estat de xoc, i això que de petròglifs n’ha (re)descobert uns quants, insisteix que la transcendència de les estrelles de la Senyoreta no és ni la quantitat ni la qualitat dels gravats, que formen part del repertori rupestre habitual i sempre associat a una antiga sacralitat pagana, “sinó el lloc on les hem trobat, perquè confirma el caràcter sagrat del roc, que era una mena de capella on els nostres ancestres practicaven uns rituals que han quedat petrificats en símbols com les estrelles de cinc puntes que nosaltres no podem interpretar però que van heretar els pastors, que durant segles i segles els van gravar en tota mena de suports, pedres, llindes, collars, salers...”

No podia ser que el roc de la Senyoreta, on descansa des de temps immemorials la Dama Blanca d’Auvinyà, tingués llegenda però no tingués petròglifs. I no era. La pròxima vegada que hi vagin ja tenen repte pendent, trobar les estrelles. I cosetes com aquesta és la que Casamajor deixarà documentades en l’inventari de l’art rupestre del país que tot just acaba de començar a traçar per encàrrec de Patrimoni. Ja era hora.