El secret del pla dels Estremordits

Jordi Casamajor (re)descobreix a la banda de Bixessarri un lloc perdut a partir d’una vella fotografia presa per Canturri el 1982.

Quan es posa el barret de caçador de gravats i surt a grimpar per les nostres muntanyes s’hi pot trobar qualsevol cosa. I no només petròglifs. Recordin l’ocasió que es va topar una granada de morter de la Guerra Civil espanyola. I esquelles, unes quantes. Però mai fins divendres passat havia tingut l’ocasió de redescobrir un lloc perdut. Amb nom, però perdut, perquè no constava a cap mapa, itinerari ni toponímia. Així que s’entén el legítim entusiasme que destil·la aquests dies Jordi Casamajor.

El lloc perdut és el pla dels Estremordits, sensacional ja des del nom, i es troba a vint minuts a peu de Bixessarri. Vint minuts pot semblar poca cosa, és cert. Però quins vint minuts, diu. Costa amunt tot el camí i amb un pas on el més fàcil és estimbar-se. Divendres no tocava, òbviament. Però és per posar-los en situació: el nom no és casual. Sàpiguen des d’ara mateix que estremordit significa espantat, però molt. Amb la por al cos, que és com devien arribar a dalt del pla els que s’aventuraven a enfilar-s’hi. És a dir, estremordits.

Aquesta és la interpretació que en fa Casamajor. Però el que és en veritat extraordinari –i per això ho expliquem– és la manera com redescobrir el pla es va convertir en una dèria. Com potser recorden, perquè ho hem dit en alguna ocasió, Casamajor inventaria aquests dies i per compte de Patrimoni els gravats escampats per les nostres muntanyes. Es tracta de geolocalitzar-los, fotografiar-los i descriure’ls perquè en quedi constància. Una de les fonts documentals de què ha partit són els estudis pioners de Pere Canturri que s’han conservat a Patrimoni. I és en aquest fons on se li va aparèixer la fotografia d’aquí al costat, amb una sola indicació, pla dels Estremordits, sense data ni molt menys el nom del padrí que hi posa, orgullós, amb boina i gaiato.

La pregunta era òbvia: per què va pujar Canturri en aquell lloc remot i gairebé inaccessible, i per què s’hi va fer acompanyar pel padrí de la foto? Diu Casamajor que una de les consignes que li va transmetre Canturri era fixar-se en la toponímia com un marcador de possibles jaciments arqueològics. Podria ser que hi hagués algun indici que allà dalt hi havia petròglifs? La manera de resoldre el misteri del pla dels Estremordits era òbviament pujant-hi. Però no constava, com s’ha dit, en cap mapa ni toponímia. Com si s’hagués esfumat de la memòria.

L’únic que tenia clar és que era per la banda de Bixessarri i immediatament després dels aiguats del 1982, perquè a la mateixa sèrie hi ha una fotografia presa des de dalt del pla on es veu la carretera d’Os de Civís encara tallada per efecte de la revinguda de l’octubre d’aquell any. Potser el padrí podria ser una pista? És així com va anar a espetegar al cònsol de Sant Julià, amb orígens familiars a Bixessarri. La mare de Josep Majoral sí que coneixia aquell padrí: era el vell Miqueló! Ara només faltava localitzar la ubicació del pla. Només. Diu que s’hi va enfilar quatre divendres, sense èxit i jugant-se la pell, perquè “tot són costes i més costes”. I que quan estava a punt de desistir, li va passar la fotografia al cap dels banders, Albert Cabanes, expert coneixedor de la zona, que va ser qui li va donar la pista definitiva.

Divendres era el dia, i cap al pla dels Estremordits que se’n va anar. Fins que el va trobar i naturalment geolocalitzar, i va quedar en disposició de respondre la Gran Pregunta: què hi ha allà dalt que hagués cridat tant l’atenció de Pere Canturri fa 40 anys i que mereixés que ell mateix s’hi jugués la vida? La resposta semblarà pelet decebedora, però per poc que hi pensin veuran que no tant. De gravats no en va localitzar cap, tot i la monumental pedra que hi ha plantada al mig del pla i que devia ser l’imant –junt amb la toponímia– que va enganxar Canturri. Tan sols restes d’una estructura que podria haver sigut en temps una cabana. I vistes magnífiques sobre la vall. Res més. Inimaginable que alguna vegada hagi servit com a feixa, massa inaccessible, diu. L’única resposta que queda és que fos un lloc màgic. O una talaia, si no es volen posar en qüestions esotèriques.

Decebut? En absolut, insisteix Casamajor. “Mes content que si hi hagués trobat una altra cassoleta. Hem recuperat un lloc perdut i ho hem fet connectant la memòria de tres generacions, la del vell Miqueló, la de Canturri i la mare del cònsol i la nostra. És emocionant. Però si voleu un consell, no hi pugeu”.