El secretari Riberaygua, sense papers

Si Bonaventura Riberaygua i Argelich (1892-1950) aixequés el cap, probablement s’hauria endut un bon disgust, divendres, quan va transcendir que part de la documentació de casa Ramon, on va néixer, viure i amb tota probabilitat redactar Les Valls d’Andorra, havia aparegut en un contenidor, enmig de la runa d’aquest edifici de l’antic carrer Major de la capital, avui en restauració. De fet, Riberaygua va exercir entre el 1935 i el 1950 de secretari del Consell General a les ordres dels síndics Pere Torres i Francesc Cairat, càrrec que explicaria –segons fonts coneixedores del cas– el caràcter institucional de bona part de la paperassa rescatada dijous in extremis: prop de dos centenars de cartes i documents amb segell del Comú de la capital i de Sindicatura datats entre els anys 20 i els anys 40 del segle passat. El contingut de tots aquests papers, ara dipositats a l’Arxiu Nacional, es coneixerà després de passar per un procés de desinfecció tan simple –els documents s’introdueixen en una bossa de plàstic impregnada de timol, un potent fungicida– com necessari, perquè al contenidor hi havia no només material de cert valor històric sinó el munt d’andròmines que apareixen quan es buida una casa.

A l’Arxiu hi va anar a espetegar, doncs, la major part de la documentació recuperada, mentre que la Biblioteca Nacional es va quedar amb la torna: dos llibres d’un cert interès històric –el Reglamento de la Sociedad de Socorros Mutuos La Nueva Fraternidad, publicat el 1882 a Puigcerdà, i El carmen de los claveles, novel·leta sentimental d’un tal López Rienda (1927)– i, sobretot, el programa oficial de la festa major d’Andorra la Vella del 1953 –per tant, ja traspassat Riberaygua–, que aquell any va tenir lloc entre el 31 de juliol i el 3 d’agost, amb la Selvatana en plan estel·lar –missa solemne, ball de tarda, concert, sardanes i naturalment ball de comiat–, el reglamentari partit de costellada –entre una Selecció Catalana i l’FC Andorra–, i atenció, exhibició castellera amb els Nens del Vendrell, que “aixecaran llurs arriscats castellets, torres i pilars”.

El cas és que van ser les tècniques de la biblioteca les primeres a rebre l’avís d’una treballadora de la Unió Hotelera –que té la seu al costat de casa Ramon– que dijous al matí s’havia fixat que al contenidor de l’obra hi havia més que runa. Amb la diligència que no van tenir altres, la dona va agafar un plec de documents i els va portar a la Biblioteca: una primera inspecció d’urgència va revelar que hi havia el que semblava un bon plec de documents oficials i una col·lecció heterogènia de revistes –Semana, Paris-Match i anar fent. Així que van avisar l’Arxiu Nacional, que a la tarda hi va muntar una primera expedició de rescat. Per algun motiu, l’endemà no es va repetir. Quan hi van tornar, dissabte, el contenidor havia desaparegut, i amb ell, qui sap si les sorpresetes que la cap de la Biblioteca, Júlia Fernández, sospita que es podien amagar a sota dels matalassos que senyorejaven el contenidor. Massa tard. El repte és ara seguir-li la pista al contenidor, resar perquè el contingut no hagi acabat a la incineradora i mirar de recuperar el material que encara podria quedar-hi. Això, diu Fernández, si és que abans no hi va haver un altre contenidor que va passar desapercebut. I la millor manera probablement és demanar-ho a la propietat.

Pel que fa a casa Ramon, l’edifici avui en restauració data com a mínim del 1846, que és l’any de la inscripció que es conserva en una pedra de la façana. Que era casa de certa importància ho certifica no només el fet que en fos fill el secretari Riberaygua –home de lleis i per tant amb una formació a l’època poc habitual–, sinó que el que avui coneixem com a Prada Ramon, un dels eixos comercials de la capital, deu el nom precisament a la casa que n’era la propietària. Pel que fa a Riberaygua, avui caigut en el semioblit habitual al nostre racó de món, diu Antoni Pol que Les Valls d’Andorra, patracol que recull la geografia, la història, les institucions públiques i privades i la legislació vigent, publicat el 1946, reprèn el fil del Manual Digest i del Politar Andorrà, enllaça amb el manual Andorra, el meu país i va ser “clau” en la “concreció, comprensió i afirmació de l’andorranitat a les següents generacions”. Va morir relativament jove, però va tenir temps de veure venir els nous aires que bufaven i proposar mesures quasi visionàries –som a l’Andorra dels anys 40– com ara la creació d’un hospital, d’una hisenda pública, del Butlletí Oficial i del Registre de la Propietat. Algunes, com veuen, encara avui pertanyen al camp de la ciència-ficció.