Feia potser un segle, des que a principis dels anys 20 es va dessacralitzar Sant Jaume dels Cortals, la van fer caure sense contemplacions de l’espadanya i la van abandonar en un prat contigu després d’haver-li practicat un tall de dimensions considerables, que la campana que tenen aquí al costat no havia tornat a sonar com déu i el mestre campaner que la va fondre el 1597 manen.

Feia potser un segle, des que a principis dels anys 20 es va dessacralitzar Sant Jaume dels Cortals, la van fer caure sense contemplacions de l’espadanya i la van abandonar en un prat contigu després d’haver-li practicat un tall de dimensions considerables, que la campana que tenen aquí al costat no havia tornat a sonar com déu i el mestre campaner que la va fondre el 1597 manen. La pobra havia quedat muda. I hauria sigut per sempre sense la tossuderia de Robert Lizarte i per l’anomenat mètode Lachenmeyer, una tècnica que permet el que fins fa uns decennis era impossible: restaurar una campana esguerrada. Fins Lachenmeyer, l’única alternativa era fer un motlle del pacient i fondre’n una de nova, si era possible amb el mateix metall. Però ja ho han vist: no era la mateixa campana, sinó una de nova.

El cas és que Lizarte i el mossèn de Santa Eulàlia, Toni Elvira, van engegar l’estiu del 2019 una campanya de micromecenatge parroquial per salvar la Jesús i Maria, que així es diu la criatura, que van reunir els 4.000 euros que necessitaven, que al setembre van enviar el pacient al taller de la casa Relojes y Campanas Monumentales, a la localitat valenciana de Rafelbunyol, i que ahir, precisament ahir, la campana va tornar a casa. Amb el tall completament cicatritzat. S’entén l’emoció de Lizarte, que no va dormir en tota la nit, diu, així com de mossèn Toni: va ser treure la campana de la caixa ad hoc en què havia viatjat des de Rafelbunyol i fer-li sonar el primer dring que la Jesús i Maria feia en cent anys: “De fet, més que el de fa un segle, hem sentit el dring que feia la campanya el 1597, quan va ser fosa. Podem estar segurs que ningú no havia sentit aquest so des de fa quasi mig mil·lenni. No és emocionant?”

Ho és, i perquè els feligresos de Santa Eulàlia ho puguin comprovar, la campana es quedarà tot el Nadal penjada a la mena d’ambó que hi ha al lateral del presbiteri, de manera que qui ho vulgui la podrà fer sonar. Perquè això sigui possible, la campana es va escalfar fins a arribar als 1.019º, i just en aquell moment es va soldar l’esquerda en forma de Y, un tall de més de quinze centímetres de llarg, i les dues microfissures més que van aparèixer per sorpresa i que si no haguessin estat detectades s’haurien manifestat en tres, cinc o deu anys i n’haurien compromès el so, augura el mestre campaner Francisco Gómez, segona generació al capdavant de Relojes y Campanas, més de tres decennis d’experiència a les espatlles. La soldadura és el moment més delicat, perquè a més s’ha de fer amb un aliatge que contingui exactament els mateixos metalls i en la mateixa proporció que la campana original: coure (80,5%) i estany (17,5%), els dos ingredients bàsics i en les proporcions considerades justes, però també restes de plata, cobalt, níquel, ferro i fins i tot manganès. El moment decisiu, però, és el refredat, que s’ha de fer amb tota la parsimònia –perquè la lentitud és una arma de combat– de fet, es va allargar quasi 24 hores.

La feina grossa ja estava feta. Només faltava un petit detall: el batall, el mànec amb què es fa sonar la campana, que en el cas de la Jesús i Maria no va sobreviure a la dessacralització dels anys 20 i que s’ha hagut per tant de fabricar nou de trinca. Lizarte, tiquis miquis com és, en va encomanar un d’inspirat en el batall de la Vade Retro, companya seva al tercer pis de la parroquial, que data probablement del XV i que deu el nom a l’exorcisme, “Vade Retro Satanas”, que du escrit a la cintura. Un batall a l’andorrana, per cert, concebut per repicar, no per voltar, diu Lizarte.

Val la pena passar-se per Santa Eulàlia, perquè el que la parroquial i els veïns han fet amb la Jesús i Maria –que es diu així per l’advocació, + IHS MA SIT NOMEN DNI BENEDICVM, que n’acompanya la decoració, un calvari i un Sant Miquel liquidant el diable– és una operació de recat sense precedents a casa nostra, on mai abans s’havia restaurat una campana. La d’avui és una petita joia, que data com hem vist del 1597 i que va ser fosa expressament per a Sant Jaume. Més aviat modesta, amb els seus 40 centímetres de diàmetre, 42 d’alçada i uns 40 quilos de pes. Però és que a Santa Eulàlia mateix n’hi ha quatre més inclosa la Santa Eulàlia i els seus 880 quilos, fosa el 1587 per Pedro de Villanueva, el gran mestre campaner del XVI espanyol. I a tot el país, prop d’un centenar, un patrimoni únic (a Espanya, sense anar més lluny, la major part de les campanes es van fondre a la Guerra Civil) i pràcticament desconegut, amb joies com la de Meritxell, que data del XIII, i la Maria de Sant Serni de Canillo, que data del 1486.

Si se n’han quedat amb ganes de saber-ne més, paciència: és qüestió de mesos que Lizarte publiqui la monografia que recull tot el que se sap de les nostres campanes. En poden estar segurs que és molt. I que faran dring.