Tot el que se’n sabia era que l’havien escrit a quatre mans Dom Ambrós Caralt i el poeta i dramaturg Joan Puig i Salarich, que el mestre Roure l’havia musicat, que l’havia estrenat l’Agrupació Teatral del Casal del Centre el maig del 1968 i que es titulava L’ermità de Meritxell. Res més. Ni tan sols Sofia Masegosa n’havia pogut estirar el fil, i era un dels enigmes que van quedar per escatir a La vida teatral a Andorra del 1900 al 1970. Alfred Llahí especulava que el pare Ambrós hi havia recreat la vida de Joan Mora, fill de Canillo i ermità històric de Meritxell que certa gloriosa jornada del 1822 va presenciar juntament amb el rector de Canillo, mossèn Anton Soler, el miracle de Meritxell: unes llàgrimes van brollar de la talla de la patrona, i ells eren casualment allí per donar-ne fe. Com a mínim, això és el que explica el jesuïta Lluís Ignasi Fiter a Nostra Senyora de Meritxell (1874).

Doncs no. L’ermità de Dom Ambrós no era Joan Mora, sinó en Jaume de casa Borrell. Ho sabem perquè mossèn Ramon de Canillo va remoure cel i terra fins que va trobar l’original. Va ser fa dos anys a la biblioteca de Montserrat, cosa d’altra banda, no tan sorprenent com sembla, perquè Dom Ambrós era monjo benedictí a l’abadia catalana, per compte de la qual va aterrar entre nosaltres als anys 60. Mossèn Ramon en va tornar amb una còpia del mecanoscrit, i li va encarregar a Mercè Canals reestrenar-la. L’any passat en va dirigir una lectura dramatitzada al Santuari i ara és el torn de l’obra escenificada, dissabte a la sala Perecaus de Canillo. Es tracta, diu Canals, d’un drama religiós, per no dir-ne pietós, que ens transporta a finals del segle XIX, quan l’hereu d’una humil casa de pagesos els diu als pares que renuncia a l’herència i que es fa ermità. La desgràcia sembla haver caigut sobre la casa. La germana, Agneta, es trastorna, perquè la decisió d’en Jaume li impedeix de retruc casar-se amb el seu promès. La promesa d’en Jaume, Nadalina, tampoc no accepta aquell sobtat canvi de plans. Però ell ja ha pres la decisió.

Com que tots sabem, i Dom Ambrós el primer, que era la decisió correcta, els drames creuats de la família s’acaben resolent gràcies a la intervenció de la patrona: Agneta recupera el seu promès, i la pastoreta Nadalina es resigna a atalaiar els seus xais pels volts del Santuari per poder estar a la vora d’en Jaume. Canals sospita que anys a venir es convertirà en la seva majordoma. Però això ja no surt al llibret i és per tant pura especulació. Una obra moralitzant –estrenada el 1968, sí, però escrita, recordin, per un monjo de Montserrat– a la qual ella li veu algun eco contestatari –la revolta d’en Jaume contra el seu destí– i una lectura contemporània: “El que els Borrell senten quan en Jaume els diu que vol ser ermità s’assembla al xoc de certs pares d’avui quan un fill surt de l’armari”.

Potser no ho podem considerar ben bé un miracle, però arqueologia teatral sí que ho és, sense cap mena de dubte. Només per això ja val la pena pujar dissabte a Canillo.