El senyor cònsol passa comptes

Diu que mai no havia sentit “cap inclinació” per la política activa i que precisament per això el seu accés al consolat va ser tan “inesperat” com “accidentat”. I que qui el va convèncer per fer el salt va ser Francesc Cerqueda. Potser sí. Però el cert és que a les eleccions del desembre del 1973 Benet Pantebre (1929) figurava ni més ni menys que a les tres llistes que hi concorrien —cosa que a l’època era perfectament legal, recorda, “però al meu entendre no gaire ètic”— i que, amb inclinacions o sense, estava escrit que aquell era el seu moment. Cal dir també que en una de les llistes s’hi va trobar sense ell ni tan sols saber-ho, sospita que com una jugada pelet tramposa dels impulsors de la candidatura per guanyar vots, i en una prova més que el joc brut no el va inventar el Frank Underwood de House of Cards.

En qualsevol cas, Pantebre es va veure el 28 de desembre de 1973 jurant com a cònsol d’Andorra la Vella, càrrec que havia d’exercir durant els dos anys següents. Les vicissituds d’aquest breu mandat —a l’època s’alternaven al càrrec els cònsols del quart de la capital i el d’Escaldes— constitueixen el suc i el bruc de L’entrellat d’un consolat, l’aposta d’Anm, el segell de Josep Dallerès, per a aquest Sant Jordi, i un volum de memòries que s’afegeix a la Vida política de Josep Maria Mas Pons, aparegut quinze dies enrere: per fi es decideixen a parlar els protagonistes de la nostra història més o menys recent!

El patracol de Pantebre és en part ajust de comptes i en part (legítima) reivindicació de la seva obra de govern. Els comptes els passa sense manies tant amb els seus predecessors al Comú —“No acabava d’entendre com s’ho havia fet, el consolat anterior, per enemistar-se amb quasi tots els ciutadans de cert rang”— com amb dels seus mateixos consellers, a qui retreu repetidament “el poc interès per reunir-nos quan hi havia afers delicats i que causaven certa desavinença”. La llàstima és que es quedi a mitges i no posi noms i cognoms als consellers repatanis.

¿Creus de terme o creus d'emprius?

Pel que fa al seu mandat, el que sorprèn és la quantitat de dossiers de rellevància més o menys “històrica” —com ell diu— que va resoldre o, com a mínim, deixar mig embastats, en tan sols dos anys: en primer lloc, l’acord amb Casa Molines per construir el viaducte entre la plaça Rebés i Prat de la Creu: la construcció del viaducte va sortir a exposició pública el maig del 1975 i ja es va inaugurar sota el mandat del seu successor. En aquest mateix sac de les infraestructures que avui donem per descomptades però que algú, en algun moment, va haver d’imaginar i executar, hi ha la carretera de l’Obac, “problema enrevessat i enverinat”, diu, pel poc tacte de l’anterior consolat a l’hora de negociar amb els propietaris dels terrenys afectats, a qui havia amenaçat de portar a la Batllia. Pantebre va anar convencent, un a un, cinc dels sis propietaris, inclosa la senyora Clareta —Clara Rabassa—, que es destapa al capítol com una duríssima (i habilíssima) negociadora que celebra l’acord final, diu, amb tiberi de galetes i vi de Porto: “El vial, que fa un gran i útil servei, es va construir encara que pel pas pel terreny mencionat [el del veí repatani] va quedar una mica escanyat esperant que algun dia es trobés la solució definitiva.”

Un dels punts que més poden sorprendre el lector contemporani és la implicació personal del cònsol en qüestions aparentment menors o de caràcter purament tècnic: a Pantebre el veiem no una, ni dues, sinó en tres ocasions agafant els trapaus i marxant a buscar les creus de terme per delimitar la trenca primer entre Andorra la Vella i Escaldes (l’actual carrer de la Unió); després, entre la parròquia i Encamp; i finalment, entre la capital i Sant Julià, amb la picaresca d’uns i altres d’intentar fer passar creus de terme per emprius (i al revés). Convé en aquest punt detenir-se en el cas del Fener: els veïns del barri havien viscut fins aleshores en una mena de llimbs administratius: ¿a quin Quart pertanyien: al d’Andorra la Vella, o al d’Escaldes? “Quan havien de presentar una reclamació, no sabien a quin adreçar-se, i quan ho feien ningú els solucionava el problema; en contrapartida, ells tampoc pagaven les taxes comunals, ni foc i lloc ni tributs de cap classe: dipositaven l’import a la Batllia.” Fins que Pantebre va posar fil a l’agulla, és clar.

El llibre és també un pou d’anècdotes, que sovint, quina llàstima, es queden només mig esbossades: per exemple, quan passa de puntetes per les “dificultats duaneres” que Espanya aplica com a represàlia, insinua, “d’unes cançons catalanes injurioses contra el règim cantades dins del nostre territori” —¿quines “dificultats”, quines cançons, i quin cantant?—. O en l’explosió de sengles artefactes a la vegueria episcopal i a Correus, que l’excònsol només explica perquè batlles i síndics havien mobilitzat “directament” el sometent sense ell saber-ho, i en arribar a Casa de la Vall es va trobar “el desener, el capità i deu homes vestits de civil, juntament amb policies armats d’escopetes de caça i cartutxeres plenes”. No va ser un cas únic: mesos després hi va haver dues amenaces de bomba més, a Pyrénées i als magatzems Cornella. Aquesta ocasió, sense explosió ni sometent.

Rostain, el veguer ‘amic’

Dos dels episodis més sucosos tenen com a protagonista el veguer francès, Claude-François Rostain: el primer, a compte de la depuradora del Liceu. Pantebre li fa arribar la queixa del director per la ferum que se’n desprèn i el veguer va i li diu: “Si fes com la majoria d’andorrans això no passaria perquè enviaria les aigües residuals directament al riu.” L’altre, pel suggeriment d’introduir impostos: “Deia que a tots els països del món n’hi havia i no es podia consentir que els andorrans no en paguessin.” Resposta: “Li vam fer entendre que si volia continuar sent amic dels andorrans havia de deixar la butxaca dels andorrans tranquil·la.”