L’enxampem enfilat dalt d’una bastida. Arnau Sánchez pinta aquests dies i per compte del Comú de Canillo la façana de la primera borda del camí d’Incles. Acaba de guanyar el premi Sergi Mas i està, s’ho poden imaginar, exultant.

Per dos motius: el primer de tots, perquè s’ha endut la categoria B –per a joves artistes de 18 a 24 anys– amb un oli de format  mitjà, fa 50 per 70 centímetres, titulat Sergi Mas i el seu món. Tots el que el vam visitar alguna vegada al taller d’Aixovall o a l’estudi de la Germandat segur que s’estaran dient: “Sembla que l’estic veient”. És Sergi Mas en el gest, mig foteta; en les mans poderoses; en el cabell despentinat, en la camisa de quadres que li donava un aire de menairó rústic i entremaliat.

En segon lloc, perquè la fixació de Sánchez per Sergi Mas no és nova. Anteriorment ja l’havia convertit en obra d’art en dues ocasions: el 2021, quan La Xarranca li va dedicar una col·lectiva a l’Espai Caldes, va tenir la intuïció genial d’enviar-hi no un retrat del mestre, sinó de Coco Burilla, l’última de la llarga sèrie de gats que va acompanyar els seus dies i les seves obres. Sempre hi havia un gat rondant-lo. Un gat petaner, si és que es diuen així, els gats sense raça ni res que se’ls assembli, i sempre més aviat esquius i emprenyadors. Mai no se’ls va enganxar res del Sergi Mas, però ell els estimava. Ves a saber què hi veia.

La segona ocasió va ser a l’any següent, en una taula rodona al voltant de Sergi Mas que va organitzar de nou La Xarranca, ara a La Llacuna. Sánchez li va fer el retrat del natural que tenen aquí dalt, amb un cert aire patrici, com de Lord Byron o de mariner sortit d’una novel·la de Jane Austen. A ell li haurien agradat, segur. No es deixin enganyar per la primera impressió: el retrat amb què s’ha endut el premi sembla hiperrealista. Però només ho sembla. Sánchez no té cap interès a competir amb una càmera fotogràfica. El que pretén, diu, és plasmar a la tela el seu Sergi Mas: l’home dotat d’un carisma especial, capaç de fer millors els que compartien amb ell taula i mos; l’artesà que havia après l’ofici al taller, i que dominava totes les tècniques, des del gravat a la terrissa, de l’aquarel·la al dibuix, de la talla a la ceràmica; i l’artista insubornable que va crear un món personalíssim, entre el Bosco, Rousseau, Dalí i Ferrándiz, i que va construir pràcticament de zero una cosmogonia andosina que avui només perviu en la seva obra.

No s’acaben aquí les connexions. Resulta que setmanes enrere van trucar a casa de Sánchez. Era un veí. Li volia ensenyar una col·lecció de gravats de Sergi Mas que havia trobat en un calaix mentre feia neteja. Que sabia de la seva afició a la pintura i que si li interessaven. No va caldre ni que els examinés. I li va proposar un troc: 
–Dos paisatges meus a canvi de la dotzena de gravats del Sergi.
Va ser que sí.

Que el premi Sergi Mas hagi recaigut en el Sergi Mas d’Arnau Sánchez és entre altres moltes coses un sensacional acte de justícia poètica.