Avui és difícil de creure, només ha de mirar la contraportada d'aquest diari per comprovar en què ha quedat tot plegat. Però hi va haver un moment que aquest país nostre era el Shangri-la del Pirineu. Ho diu David Gálvez, que li va dir en certa ocasió Sergi Mas referint-se a l'Aixovall que ell es va trobar quan va venir a espetegar aquí dalt –per casualitat, recordin, per ajudar el seu amic Bonaventura Naudi a tallar el Sant Cristòfol de la Rabassa– i per això no va dubtar a agafar trapaus, dona i fill i plantar-se a casa Duró d'Aixovall. D'això farà ben aviat 70 anys, i no toca ara lamentar-se pel Shangri-la perdut, però potser sí evocar la fauna i la flora que hi pul·lulava. I això és exactament el que Sergi Mas fa a Tafetans de justícia, estupendament editat per Medusa –llibre literalment de butxaca, com els que a mi m'agraden– i que ahir es va presentar al Centre de Congressos lauredià. A un tir de pedra de l'àtic amb gata que li serveix d'estudi. Ell no va poder assistir-hi, per 95 raons, una per any, però com els profetes d'abans, ens havia deixat la paraula. Les paraules, de fet: les que ha reunit en la quinzena de relats, diu que viscuts directament per ell o que li van explicar els protagonistes. Potser sí, però deixin que els digui que, com Mae West, quan Sergi Mas explica facècies reals és bo, però que quan les passa per la seva imaginació de menairó, són encara millors. Així que és igual si l'enginyer Menéndez va eixugar d'un ensurt les mamelles d'un ramat de vaques que se li van creuar pel camí, o si monsieur Espí va morir ofegat entre els barrots de la presó de ca la Vall després d'una nit de lifarra –quina paraula extraordinària–, o si la Lola d'Auvinyà era tan torracollons i aficionada a la Batllia –"Tengas pleitos y los ganes": doncs ella els guanyava tots!– que el dia que va morir els veïns van anar en massa a acomiadar-la "perquè la tenívom en gran consideració i també per assegurar-nos que es deixi enterrar", o si el gravador uruguaià Carlos Fossati, que hi veia només en blanc i negre, es va dedicar, quan la dona el va deixar i li van començar a anar mal dades, a provocar l'agutzil perquè el portessin a la presó, que així dinaria cada dia el menú del Mirador. Per no parlar del sicari de Dillinger –o era d'Al Capone?–, del mossèn que va obrir el reconditori de la talla de Meritxell i es va guanyar així l'infern, o de Grau de Moctezuma, o de la col de la palanca de Fontaneda. Llegir Tafetans de justícia és tornar a escoltar el Sergi Mas al talleret de Casa Duró, envoltat d'una tribu de gats i mentre explica les coses fabuloses que passaven en aquell Shangri-la que ell assegura que va arribar a conèixer i que nosaltres només podem ensumar en les seves històries i en la seva obra única, irrepetible i sublim.
