Vestida de blanc com La Damoiselle élue, Jonaina Salvador va donar la benvinguda agraint-los la seva presència tot i el fort vent que bufava al poble. Va ser just abans de posar veu a dos dels compositors que més han tractat aquest moviment natural: Berlioz i Debussy. El primer, però, en menys força que les ventades d’ahir -el suau xiuxiueig dels arbres-, a l’inici del tercer moviment de la Simfonia Fantàstica i Debussy en aquell Dialogue du vent et de la mer o el preludi per a piano Ce qu'a vu le vent d'Ouest.
Als sis lieders de Les Nuits d'été de Berlioz que tenen més de Schubert que de Mahler, ja que es mouen entre la poètica de la narració i de la declamació, Jonaina Salvador va demostrar la naturalitat i emotivitat del seu cant, i l'elegància del seu fraseig que es va adaptar com un guant al cicle de cançons més populars del Romanticisme conjuntament amb Vier Letzte Lieder de Richard Strauss. És una picada d’ullet al somni d’una nit d’estiu shakespeariana que servirà d’inspiració i model a la mélodie française de Chausson, Fauré o Ravel uns quants anys més tard. L’amor, el desig, la nostàlgia, el misteri, tot està en Berlioz ja sigui en Sur les lagunes, excepcional tant per la música com pel poema o a L’île inconnue, la cançó conclusiva, la riba, quimèrica o no, de l’amor etern.
Expressa la frustració d’aquell que busca l’amor en aquest món i on Jonaina va saber transmetre el dramatisme que contenen els versos igual que va fer a Le spectre de la rose traslladant al públic el vol efímer del pètal.
A la segona part, torn de La Damoiselle élue de Debussy, una cantata per a soprano (Jonaina Salvador), mezzosoprano (Assumpta Cumí), cor femení (Francesc Valls de la Catedral de Barcelona) i orquestra (Filharmònica de la Manxa), escrita a partir d’un poema de Dante Gabriel Rossetti. Es tracta de la història d’una dama que, ajaguda sobre la barana daurada del cel, desitja reunir-se amb el seu amant, que encara és a la terra.
La sensualitat de l’obra s’enlaira i acaba prenent una forma mística. Claude Debussy, fascinat per la música de Wagner, expressa el desig de la dama a través de diversos leitmotivs i crea una atmosfera sensorialment suggestiva, inspirada sobretot pels aires simbolistes de l’època.
De fet, rere La Damoiselle élue hi ha l’ombra de Parsifal, des de l’orquestració a la utilització dels cors, però també hi apareixen trets propis del seu llenguatge, com ara l’ús de modalitat o les escales de tons o successions harmòniques de quintes justes. Són unes atmosferes carregades de sensualitat i misteri, amb canvis continus de color dins un discurs narratiu que, en canvi, voreja l’estatisme. En aquesta mística exaltació de l’amor, el veritable protagonista és el concepte sonor: un so que és alhora perfum i llum, encomanat a la delicadesa de les veus femenines (soprano i mezzosoprano solistes, cor de dones) i a la lluminositat diàfana de les cordes i les fustes.
Assistir a un recital de Jonaina Salvador, suposa viure una experiència basada en l’honestedat, el respecte, la reflexió i la devoció que sent per la música, un viatge on l’amor es va convertir en una experiència transformadora i ideal.
El d'ahir, a més, va ser tota una experiència mística que tenia l’objectiu de viure la mort i l’amor fets so amb un Berlioz més íntim que a Les Nuits d'été que va saber contenir el seu temperament i fervor per interioritzar la febre i donar-li sortida prioritzant-ne la delicadesa i on tot esdevé contingut i subtil. Com aquell vent que a la sortida del concert havia disminuït en força i en insistència.
