Un clàssic de la casa. Toni Fernández l'ha enrolat al jurat que dissabte decidirà els guanyadors del segons concurs de música d’autor de la Fada. Hi tocarà la vigília, a sis mans amb Ual·là, i el mateix dissabte oferirà el reglamentari vermutet acústic a la Puça. La mala notícia és que té al·lèrgia a les cançons d’amor; la bona, que només és la cinquena part del jurat. Tornarà al gener amb disc nou sota el braç.

Mai hauria imaginat el Sobrino del Diablo al jurat d’un concurs de música d’autor.

Doncs sí, i a molta honra. Pensa que el 2000 vaig guanyar el concurs de cantautors Matas i Ramis, que convoquen a Horta, el meu barri. Poca broma, perquè l’any anterior l’havia guanyat Estopa! Des d’aleshores en formo part del jurat. I ara també del de la Fada.

Però si tota la vida ha fustigat el nyigo-nyigo!

És veritat. Per això acostumo a ser el torracollons. No és estrany que el meu favorit no pugi ni al podi. Però està bé que en un jurat hi hagi algun marcià: la carrera d’Albert Pla hauria estat molt diferent si Sisa i Pi de la Serra no haguessin estat al del premi de joves intèrprets de Jaén que va guanyar el 1989.

Ja que el tenim aquí: què 'no' ha de fer un finalista si vol endur-se el seu vot?

El que més valoro és l’originalitat. La perfecció tècnica m’és indiferent, igual que si canta com els àngels, o si és o no és comercial. Necessito que les lletres m’expliquin una història i que la posada en escena m’entretingui. Com a autor intento funcionar així. I això és el que m’agrada veure com a espectador. Però jo només sóc el 20% del jurat.

Una cançó d’amor, ho té negre, amb vostè al jurat.

Una cançó d’amor que es presenti a un concurs de cançó melòdica, no a un de cantautors.

M’està dient que 'Marianne' no passaria el tall?

Estic dient que em rebenten els clixés, que la meva vida privada no té lloc a les meves cançons, i que les cançons han d’explicar històries, no sentiments.

Parlant de la posada en escena... Si no tens carisma, millor te’n tornes a casa?

Algú que surt a l’escenari a defensar una cançó armat només amb la veu i la guitarra necessita un plus per no adormir el personal. Diguem-li carisma. És fonamental, sí.

Però això és com ser alt, simpàtic o saber resoldre el cub de Rubik en tres minuts: bàsicament, una injustícia.

És que a mi m’hauria agradat ser jugador de l’NBA però només faig 1,72. És una injustícia!? Tampoc tothom està cridat a la música. Però es poden treballar les taules, que no són innates. Amb el carisme sol no vas enlloc.

De la Fada a 'OT'?

Són mons diferents i que no s’haurien de barrejar. Els reality són, com diu el nom, operacions de màrqueting que tenen molt poc a veure amb la música d’autor. És el món de la cançó lleugera i les varietés.

Li ho diré a Sergio Dalma, que ve d’aquí a quinze dies.

El respecto molt, però ens dediquem a coses diferents.

Votaria algú que li recordés al Sobrino?

Si és una imitació, no, però si és del meu pal, i tant que sí: faig la música que m’agrada sentir, però valoro grups com Amaral. Musicalment estem als antípodes, però escriuen bones cançons i les interpreten estupendament.

Té algun vers de l’estil “siempre los cariñitos me han parecido una mariconez”, que no passarien el sensible filtre dels concursants d’'OT'?

Afortunadament, quasi totes les meves cançons són des d’aquest punt de vista incorrectes. Per això, entre d’altres raons, mai no cantaran una cançó meva en un reality. Un cantautor anarquista en prime time: on s’és vist, això?

Potser no té vocació de 'triunfito', però sospito que de Valtònyc, sí. De fet, sorprèn que no l’exiliessin a Bèlgica per Injurias a la corona.

És una de les coses bones de tenir un perfil baix. Passes desapercebut i et pots permetre luxes com rajar dels Borbons i que el jutge no et mani a la presó.

Li ha faltat una bona querella, per fer el salt a l’estrellat (i anar-se’n a Waterloo)?

Per triomfar, potser sí. Per viure, no. Puc ser un cantautor excèntric en el sentit literal, però visc de les meves cançons, que és l’únic que sé fer. No pretenc res més.

Algun vers satànic dels seus que ara li vingui al cap, per si es vol autoinculpar?

A Por qué tiene que haber rey dic una cosa així com que “el Borbón es como el oso, cuanto más lejos, más beneficioso”... També el descric com un “Homo erectus con mandíbula prognática, especie atrasada y selvática”... A un Homo sapiens podria semblar-li un insult.

He llegit versos més inspirats, francament.

Al final és una qüestió de paleoantropologia. No crec que em posin a la garjola per una teoria científica més o menys equivocada.

El 'procés', li ha inspirat alguna cançó?

N’he escrit una que sortirà al pròxim disc, que trec al novembre: El meu país és el blues. Una mena d’himne que m’he regalat a mi i al terç de la població catalana que no és independentista ni és unionista, sinó que bàsicament tot això se la bufa.

Doncs el meu país és la infància.

“Qui es cregui millor que els altres per ser d’un lloc és un gamarús”. Més clar no ho puc dir.

Es veu als 70 de president del Consell assessor de la República?

Amb l’al·lèrgia que tins als Estats, ho veig molt difícil.

Vostè que té contactes, què li ha passat, a Llach, que s’ha tret per fi el gorret?

Que ha assumit que és calb i que no passa res. Ja tocava.