El dos de febrer, dia de la Candelera, a França, i per extensió a moltes cases andorranes, se celebra menjant creps. Coincideix amb el  dia de la marmota, ja popular a casa nostra. Ens trobem a mig camí entre el dia en què comença l’hivern, el passat solstici d’hivern, i el començament de la primavera, el futur  equinocci de primavera.  La data manté certa connexió amb Tots Sants, (perdó Halloween),  que marca també de manera aproximada el punt mitjà entre l’equinocci de tardor i el començament de l’hivern.  Ambdues tradicions  es desenvolupen en latituds similars. Així si la Seu d’Urgell, on els electricistes acostumen a fer festa per la Candelera,  es troba al voltant dels  quaranta-dos graus de latitud nord, Punxsutawney, que està a l’Estat de Pensilvània, la localitzem al voltant dels quaranta graus, una mica més al sud. De fet, és coneguda gràcies a les seves marmotes, que li han donat fama mundial. Desconec, però, si és més difícil per a un habitant de Punxsutawney pronunciar la Seu d’Urgell, que per a un urgellenc pronunciar el nom d’aquesta població dels Estats Units.  En el que sí que coincidim és en la preocupació per si aquest dia fa sol o no. Ja se sap que a casa nostra si la Candelera plora, l’hivern es fora, i si riu, i per tant fa sol, l’hivern és viu. En el cas de les marmotes,  si en sortir del seu cau  veuen la seva ombra, s’espanten i tornen al cau per hivernar sis setmanes més. I si no la veuen, i per tant està ennuvolat o plou, s’imaginen que ha arribat la primavera i deixen d’hivernar. 
Una biòloga suïssa, Sarah Marmorosch, ha descobert que aquests rosegadors amb fama de dormilegues fan servir dialectes a l’hora de comunicar-se . O el que seria el mateix, els crits d’alarma d’aquests animals, en les valls alpines, poden diferir en freqüència, segons sigui la vall més oberta o més ventosa. Un estudi que  corrobora el que ja havia endegat un equip del Creaf al voltant de les marmotes pirinenques, les quals, pel que sembla, discriminen els exemplars que perceben com a forasters.  
La fama d’aquests animals, però, ens ha arribat gràcies a una pel·lícula estrenada als cinemes l’any 1993. El títol en català,  El dia de la marmota,  es manté fidel a l'original, Groundhog Day. En castellà, per contra, els traductors es van decantar per titular-la com a Atrapado en el tiempo. El protagonista, un periodista que és enviat a Punxsutawney  per cobrir el dia de la marmota, es troba que dia rere dia el despertador li sona a les sis del matí del dos de febrer, sense poder canviar, de cap de les maneres, aquesta espècie de maledicció. Aquesta crisi espaciotemporal ha esdevingut tan popular que en l'actualitat s’utilitza per a definir situacions de la vida quotidiana que no acaben d’arrancar i s’eternitzen. Un exemple actual ens el dona la situació dels trens de rodalies. 
Ja em perdonaran, però sovint també percebo el dia de la marmota en l’etern enfrontament dels grups polítics per veure qui pixa més lluny, o qui menysprea més el rival. Un fet habitual en gairebé totes les latituds. Costa molt d'imaginar un polític, o el seu grup, tot exercint l’oposició i felicitant el govern quan aquest l’encerta. O capgirant la truita, un govern reconeixent que, algunes idees de l'oposició, són prou encertades per a la societat i per tant cal ajuntar esforços per tal d’aplicar-les. El més habitual, com en el cas de les marmotes, és que govern i oposició parlin dialectes o, més aviat, llengües distintes. No dubto que, ni que fos de tant en tant, si se’ls acudís trobar una llengua comuna acabarien amb aquest dia de la marmota.