El somni megalòman de Meritxell

La prehistòria del nou santuari de Meritxell és un pou sense fons. Hi ha moltes sorpreses amagades i l’arquitecte Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador, ens les va explicant per entregues. Setmanes enrere saltava l’última amb el projecte amb què l’arquitecte català Josep Brugal (Vilafranca del Penedès, 1911-1999) havia concorregut al concurs internacional convocat el 1971 pel Consell General. Incloïa, recordin, un claustre i un campanar que evoquen sospitosament els que Ricardo Bofill va afegir al projecte que finalment es va executar. Brugal sempre va sospitar que li havia manllevat la idea, i que Bofill s’havia quedat a molt pocs mil·límetres del plagi.

 

El que sabíem era que el santuari actual, que si ens posem les ulleres d’un andosí dels anys 70 ja era considerablement disruptor, és el que en queda d’un projecte anterior no ja monumental sinó directament megalòman. L’havia concebut un equip format pels arquitectes Oriol Bohigas i el mateix Bofill, per part catalana, i per Albert Pujal i Pere Aixàs, pel costat andorrà. Aquest projecte preveia un tall perpendicular a la vall, amb una successió de terrasses, plataformes i edifici esglaonats que anaven de muntanya a muntanya, amb dos elements principals, diu Dilmé: una mena de pont aixecat sobre el llac artificial que s’havia d’obrir al fons de la vall, i un claustre coronat pel reglamentari campanar: “A partir d’aquests dos element la línia anava ascendint a banda i banda com un tallafoc d’entre deu i vint metres d’amplada, i s’anava diluint a mesura que pujava fins a desembocar en els cims en sengles amfiteatres”. Ho entendran de seguida si miren els esbossos que n’ha conservat Aixàs. El resultat, com es pot comprovar, era apoteòsic, digne d’un paisatge fantàstic del nostre Francisco Sánchez.

 

Aquest projecte va arribar a ser defensat a Casa de la Vall davant dels síndics de l’època: “Pere Aixàs, el més jove, recorda com Bofill va portar la veu cantant en tot moment i com li va quedar gravada l’afirmació que es considerava un dictador que no admetia crítiques.” Era el juliol del 1973 i la primera pedra s’havia de posar el setembre del 1974. Entremig van passar moltes coses: la més decisiva, que el Consell General va aprovar un projecte molt capitidisminuït, que conservava només el santuari i prescindia de l’ambiciosa baluerna que tallava la vall i s’enfilava per l’altra muntanya. Alguna cosa hi devia tenir a veure el cost de tan desmesurada i visionària idea. El cas és que la retallada va provocar la renúncia de tres dels quatre arquitectes de l’equip: Bohigas, Aixàs i Pujal, i diu Dilmé que si Bofill va continuar endavant, ara ja en solitari, va ser gràcies a la mediació de Josep Maria Ballarín. Vaja conclou Dilmé, que el santuari actual no va ser concebut com a l’element aïllat que és avui, sinó com una peça més d’un “recorregut paisatgístic monumental”.

 

Tot això era de domini més o menys públic. Com a mínim, la idea general. El que és absolutament nou és que el projecte inicial de Bofill i companyia –el que el Consell va retallar, per entendre’ns– es va inspirar vagament en el que els arquitectes rossellonesos Charles Cervelló i Zygmund Knyszewski van presentar al concurs d’idees del 1971 –el mateix al qual havia concorregut Brugal. El van guanyar, i si en parlem avui i aquí és perquè la “idea” que proposaven tenia ja vocació obertament monumental, amb un llac artificial i una estructura que unia els dos costats de la vall... amb un telefèric! Aquest és el projecte que probablement s’hauria acabat aixecant si la matinada del 8 de setembre del 1972 no s’hagués declarat l’incendi que va arrasar el santuari i que va obligar a canviar els plans del Consell. Abans d’arribar a la solució Bofill, la primera opció, i a suggerència de Salvador Espriu, que hi va ficar cullerada, va ser el duet format per l’arquitecte Antoni de Moragas i l’escultor Josep Maria Subirachs. El Consell hi va afegir Bohigas, Bofill, Aixàs i Pujal, i sembla que a Moragas aquella intrusió no li va agradar, perquè es va esborrar del projecte.