Accedeix Josep Maria Mangot, veterà dissenyador entre altres coses, a la imponent instal·lació de Toni Cruz a l’antiga fàbrica de tabac laurediana que des d’ahir acull la  cinquena biennal L’Andart i exclama “El tabac torna a Catsa!” Titular comprat i drets d’autor cedits (esperem). El que no revela el joc de paraules és la conjunció estelar que es devia produir perquè l’obra en què l’escultor portava treballant tres llargs anys –una recreació escultòrica del món tabaquer d’immenses proporcions– acabés exposada en el seu escenari  natural, però quan Pere Moles, factòtum de la biennal, l’hi va proposar, se li va obrir el cel. 

És clar que la biennal no parla ni molt menys només de tabac. La muntanya en circulació és el lema al voltant del qual s’apleguen les obres de la seixantena d’artistes participants, de més de vint nacionalitats, amb una delegació de San Marino com a país convidat (cosa que el L’Andart fa per primera vegada). La biennal es desplega per carrers, places, murs i escenaris de Sant Julià de Lòria en una edició en què, concentrada en una parròquia, es veu per fi ratificada com un projecte “de país”, declarava la ministra de Cultura, Mònica Bonell, en l’acte inaugural, a l’espai on es fabricaven els cigars. Cal baixar fins a les catacumbes per trobar-se amb les obres emblemàtiques de l’edició, els dos vídeos de Bill Biola: Observance i The Return. Són una cessió de la Fundació Sorigué, col·laborador ja habitual de l’esdeveniment organitzat per Reunió de Papaia. 

Si fa dos anys Moles s’inspirava en l’obra de Henry David Thoreau Walden o la vida al bosc per donar substrat filosòfic a la biennal, enguany circula per sota la “sensació de tristor per les coses que es fan malbé”, especialment quan aquestes coses són l’entorn natural. I els artistes han anat recollint el testimoni.  Mònica Armengol, per exemple, que en una habitació de l’antiga casa del guarda exhibeix Rebirth the Landscape. Una instal·lació o un diari on la vida quotidiana queda escrita a partir del rebuig que produeix cada dia: bosses, envasos, paperots... i una finestra: per on el paisatge entra a casa o per on tanta escombreria que produïm surt i destrossa l’entorn?

Un altre botó de mostra: el català Enric Maurí se centra en un problema tan apressant com l’escassedat d’aigua. Als antics vestidors ofereix una instal·lació amb els envasos dels litres i litres d’aigua consumits. I ara plens d’aire del Montseny, ironitza.  

Olivier Thomas, escenògraf parisenc, lloa l’espai industrial abandonat com a escenari. La seva proposta visual s’entén millor quan n’especifica les intencions: ha recopilat pedres, rocs, trossets d’Andorra, que envia a diferens punts del planeta. 

Fora de l’antiga fàbrica, el L’Andart ocupa espais com la placeta del Mallador, al costat de la rectoria, on David Segura ha executat un mural que recorda un vitrall, un trencadís. El muralisme està de moda: “per sort per a mi i per als que fa anys que ens hi dediquem”. Per alguna raó en especial? “Els artistes ens hem atrevit amb les grans superfícies, i és una forma en què l’art arriba a tothom”. 

També al carrer ha treballat Ernesto A. Ledesma, argentí assentat al país i fuster d’ofici. També la fusta és, lògicament, el seu material artístic. Amb troncs arrossegats pel Segre fins al pantà d’Oliana i d’altres trobats per Andorra ha construït una cadira gegantina. Els anàrquics gats ja pugen a seure.