Als amants dels gats ens titllen sovint de bojos. Amb en Sergi Mas compartim, sens dubte, la fascinació per aquestes criatures misterioses, extravagants i independents que, en la seva llibertat, escullen viure amb nosaltres. Ell mateix podria ser, sense saber-ho, un gat. Geni o foll. O totes dues coses a la vegada.

Els gats tenen aquesta capacitat d’arribar sense fer soroll i mirar-te amb aquella serenor de qui ja sap la resposta de tot. El Sergi, com ells, és entremaliat, sorneguer i increïblement lúcid. Capaç de disseccionar la realitat d’Andorra –i del món– amb una ironia que desarma. Té aquesta barreja d’esperit crític i tendresa que caracteritza els que han viscut molt i encara no s’han cansat d’observar i preguntar.

Recordo que la primera vegada que el vaig visitar vaig tenir la sensació d’entrar en un univers paral·lel, de conte de Tim Burton: un espai que avançava a un altre ritme i amb una lògica diferent. De fet, amb una lògica –que ja és més del que es pot dir d’aquest món nostre, obstinat a córrer amunt i avall sense cap mena de propòsit. Això sí que és de bojos!

A la casa d’Aixovall, al costat de la capella de Santa Filomena, els gats entraven i sortien del taller com si també hi treballessin. La llum es filtrava a través de les finestres, hi feia olor de fusta i trementina, i s’hi respirava la calma dels rellotges que, en comptes de parpellejar els segons, marquen el temps amb un tic-tac enganyosament parsimoniós. El Sergi era amic d’amics –de l’Alexandra, el Iago i l’Andrés– i jo em sentia privilegiada de poder creuar el llindar d’aquella porta cap a una Andorra que tot just començava a descobrir.

No us equivoqueu: en Sergi Mas no s’aferra al passat, però sí que en reivindica aquells valors que no hauríem de deixar perdre si volem continuar vivint a una escala més humana i cívica. Per això ha rescatat elements com els salers de pastor o l’art de “musicar” la fusta –un verb controvertit que bé podria haver inventat ell mateix com a metàfora del treball artesà que aconsegueix sublimar el material més senzill i essencial de la història. Gràcies als seus cartells de la Fira del bestiar, ens fem avui una idea de com devia ser el país no fa pas tant. Al cap i a la fi, ell i la seva dona es van instal·lar a Andorra en els anys de la gran transformació econòmica de mitjan segle XX. I gràcies a ell també, i als escons de fusta que va proposar per a la Casa de la Vall a la reforma del 1962, ens hem imaginat cadascun dels consellers generals d’antany com l’epítom del noble de muntanya.

El Sergi es reivindica com a artesà perquè, més enllà del talent de l’artista, la seva obra requereix coneixement, tècnica i paciència: un treball sense presses que permet l’entesa entre l’home i la matèria. Les converses amb el Sergi demanen igualment deixar el temps en suspensió, i és que la pressa és enemiga de les bones històries. De tot el que m’ha explicat al llarg dels anys que fa que el conec –i em sap greu, perquè ara fa molt que no li faig una visita–, em costa de vegades discernir la realitat de la ficció. No m’amoïna gaire: hi ha més veritat en algunes faules que en certes cròniques periodístiques.

A aquestes altures de la vida, en Sergi Mas, com els gats, no necessita demostrar la seva vàlua. Acumula un corpus artístic i literari que és immens i no para de créixer (ben aviat Medusa li publicarà un nou recull de relats). M’agrada especialment trobar-me’l quan no me l’espero –la imprevisibilitat és, un cop més, una qualitat felina. Mira que n’ha arribat a fer, d’imatges de la Verge de Meritxell, i encara ara m’arrenca un somriure el mosaic que vaig descobrir, gairebé per casualitat, a 5.000 quilòmetres de casa, a la basílica de l’Anunciació de Natzaret. 

No fa ni dues setmanes que em vaig aturar davant d’un altre mosaic seu, aquest més proper: el de l’oratori de Canòlich, camí del santuari. Vaig pensar aleshores que feia massa que no hi parlava i, com per art de màgia, se’m va presentar l’oportunitat d’escriure-li aquest article amb motiu de l’aniversari que celebra demà.

Gràcies, Sergi, per escollir viure amb nosaltres i regalar-nos una visió única del món. Per mostrar-nos la bellesa de les coses senzilles. I gràcies per rondinar quan toca i quan no toca, i per riure’t del poder i de les modes. Que per molts anys ens puguis continuar regalant el teu mestratge.

P. D. T’ho havia explicat, Sergi, que la gata que m’acompanya des de fa una pila d’anys es diu Filo? La història del perquè d’aquest nom és llarga i inversemblant, però aquest matí se m’ha acudit que potser el vaig acabar escollint per influència de Santa Filomena i dels gats que rondaven la capella quan tu hi vivies. És una bona peça, amb caràcter: orca a estones (és filla de Certers), amorosa quan vol. Què ho fa que algunes bèsties de dues potes tinguem tantes coses en comú amb els nostres gats?