La cita era a l’hora de l’aperitiu a l’àtic de la Germandat que des de fa uns anys li fa a Sergi Mas d’estudi. No és el fabulós taller que durant mitja vida va tenir als baixos de casa Duró, amb els gats i el rellotge de sol –“Quan el sol no toca a Aixovall, és que encara no ha sortit a la vall”– però ara no ens posarem llepafils. El motiu el saben perfectament perquè ho he dit aquests dies per activa i per passiva: el menairó d’Aixovall fa 95 portentosos anys, i no han fallat a la cita les firmes amigues i devotes que aquesta setmana ens l’han anat explicant del dret i del revés: l’escriptor Txema Díaz-Torrent, la poeta i narradora Eva Arasa, la traductora Alexandra Grebennikova i el novel·lista David Gálvez, que substitueix Manel Gibert, a qui la grip ha deixat KO.

Sergi Mas i la gata Friqui, molt manyaga, sí, però que no té el saber estar de la Negreta, molt menys de la Coco, els esperen amb una fabulosa ampolla de Porto –Quinta do Castelinho– que servirà per amanir el pastís: les feines són per col·locar primer i després encendre les 95 espelmes, que el Sergi bufa en un tres i no res perquè té pressa per passar al rovell de l’ou, que és la conversa que ens espera. Primer de tot són les felicitacions: per l’aniversari, aquesta xifra que sembla mentida i que et deixa un funest dubte al pap –quants de nosaltres hi arribarem?– i per l’Orde de Carlemany que li acaba de concedir el Govern. O més aviat l’honor que ell ha concedit al Govern acceptant-la, que és una perspectiva molt més ajustada. Sabran que no és la primera, nosaltres sempre arribem tard, perquè França ja li va atorgar fa una colla d’anys la medalla de chevalier de les arts i de les lletres: “Aquestes coses ells les broden, em van donar una escarapel·la que, la veritat, ja no sé on tinc i un diploma firmat pel ministre de Cultura”. I podria no haver sigut ni la segona, si hagués caigut la Medalla al Mèrit en el Treball que un dels governs de Felipe González li va proposar: va dir que no mereixia tan alt honor, “i vist com han anat les coses i com ell mateix s’ha desacreditat, me n’alegro”. En l’improbable cas que algú dels que decideixen aquestes coses llegeixi  aquestes línies, un suggeriment: les condecoracions honorífiques estan molt bé, però estarien encara millor si portessin discretament adherit un estipendi.

L’hora dels regals: apareix un exemplar d’Un centaure a la Rambla, el recull de l’obra articulística del periodista català Ramon Reventós (L’Esquella de la Torratxa, La campana de Gràcia, El Be Negre), que Sergi Mas no va arribar a conèixer –va morir el 1923– però que gasta un molt similar gust per la ironia. Apareix també una caixa d’autèntica fusta de pi alemany –bavarès, per concretar– tallada per una ànima bessona del Sergi, però en bàrbar, i apareixen també, atenció, les primeres galerades de Tafetans de justícia, la col·lecció de relats que Medusa li publicarà a principis d’any. Dies enrere els n’avançàvem uns quants títols i avui em donaré el gust de dir-ne uns quants més: La falla del solstici d’hivern i el porrer, La mort de l’alquímic Mr. Espí, Els prenyons de la Concepció, El rei Borís i la cancelleria del príncep de Moctezuma, L’advocat Antoni Morell i el noi sortit d’un manga, L’usdefruit a la parenta Benazet, i així, fins a disset.

La conversa flueix d’aquí cap allà, no hi ha res com divagar amb el Sergi Mas, i en un moment donat, perquè sí, la cosa es posa seriosa: els quatre anys, quatre, dels 10 als 14, que es va passar estirat a un llit de Sant Joan de Déu. “Si no em vaig morir és perquè alguns dels hermanos creien en déu. Alguns, ep. I allò m’ha ajudat a veure que hi ha alguna cosa més”. A partir d’aquí, interrogatori: “I tu, David, creus en déu?” Glups! “I tu, Alexandra?” De la Grebenn passem al primer rus que va conèixer el Sergi. En realitat, un periodista de l’era soviètica,deixeble del gran Mikhail Koltsov –li va servir a Hemingway de model per al Karkov de Per qui toquen les campanes– “que en certa ocasió va picar a la porta de casa nostra a Aixovall. Era alt com un sant Pau i em portava un obsequi: un disc de pedra amb el discurs de Macià proclamant la República Catalana, el 6 d’octubre del 1934”. Un dia li posarem nom i l’afegirem a la nòmina de criatures que pul·lulen per can Sergi Mas, des del Peret de la Lluïsa, el nunci que levitava, fins al Jaumet del Ferrer i el Quimet de la Poste, grans mestres del renec a l’andosina, passant per Ken Dills, el gegant americà.

Abans de plegar –més aviat deixar-ho en suspens fins a la pròxima– encara té temps d’evocar el gran Pere Canturri, “quin home tan incomprès”, diu: “Un dia em va dir davant de tothom: ‘Sergi, tu ja t’has cruspit el quintar de sal que cal per ser un bon andorrà’. I voleu saber una cosa? Aquesta és la condecoració de la qual em sento més orgullós”.